divendres, d’abril 27, 2007

DESIDIÓS AVERANY ©

DESIDIÓS AVERANY

La negra nit cobria els meus ulls mentre les estrelles fugaces il·luminaven el meu rostre que només mostrava joia i al·legria. Sentia com el meu cor saltava i vibrava amb totes aquelles llums que m’enviaven un missatge: esperança. Les momentànies línies brillants que decoraven el cel amb tanta senzillesa i harmonia em recordaven les raons per les quals jo encara existia en aquell moment.

Molts records, alguns de dolorosos, d’altres plens de felicitat, molts instants enyorats a causa del lent caminar dels dies i massa desitjos sense complir.... tot eren petits esquitxos de vida que podien haver estat oblidats per tota l’eternitat.

Un seguit d’esgarrifances em provocaven llàgrimes que corrien ràpidament per les meves galtes, com si no volguessin ser descobertes, com si imploressin continuar captives...

L’esplèndid silenci de la foscúria s’endinsava dins meu i engolia contínuament els pensaments que retrobava en la meva memòria. Però més enllà de la quietud, un remot sospir avançava per la immensa tranquil·litat que desprenia l’indret. Un paratge llunyà, on només les onades trencaven la calma regnant.

El vent reprenia la seva marxa i provocava que les ones es tornessin més ferotges i salvatges, a la vega da que jo també em disposava a seguir el meu camí...

La vida significava per a mi una oportunitat d’ensopegar amb el que buscava, amb el que es pretenia aconseguir malgrat que fossin moltes les dificultats i els esforços. I precisament eren aquells crits d’esperança els que em donaven la força necessària per no rendir-me en aquella intrèpida busca...

En un primer moment l’aire murmurava paraules poc entenedores i tenia una gran dificultat per comprendre-les: no obstant això, a poc a poc vaig ser capaç de desxifrar el que deien... Dels seus invisibles llavis es componia una sèrie de màgics sons que m’embriagaven d’il·lusions perdudes, preparades per ser un cop més les guies fins als meus objectius.

Qui hauria pensat que després de tantes desgràcies tornaria a ser la mateixa d’abans? Qui hauria opinat que ara em sentiria millor? Qui hauria cregut que jo pensaria en el camí que seguia la meva desencaminada vida? Qui hauria raonat que lluitava per seguir viva si sempre em seguien les adversitats?

Les reminiscències d’esdeveniments anteriors es preservaven intenses en la meva ment, però les ignorava a fi de no retornar al fatal punt de sortida i evitar recaure en els funestos successos que s’havien entreseguit. L’últim que volia era rememorar-ho tot perquè per a mi era una etapa ja superada. Desitjava poder progressar... juntament amb el coratge.

Al cap i a la fi, el meu destí està fortament lligat a l’esperança que cada dia em mena en el rastre de la meva final predestinació.

Notes de l'autora:
Aquest text va ser escrit, en un primer moment, per presentar-lo al certamen literari dels Jocs Florals de 2004, però finalment vaig presentar ‘Aeternus’. Espero que us hagi agradat.

DEBILIDADES ©

DEBILIDADES

La habitación se encontraba totalmente a oscuras ya que las gruesas cortinas entorpecían el paso a los lábiles destellos del sol para que iluminaran la estancia.

Cerca de aquella ventana oculta se hallaba la cama, ocupada por una joven pálida que a duras penas podía moverse, conectada a todo tipo de aparatos para controlar su estado. Uno de ellos no paraba de zumbar en los oídos de su acompañante. Los continuos pitidos interrumpían su descanso.

Desistiendo de la idea de poder pernoctar, decidió levantarse de la incomoda silla que ocupaba y deambular por los espacioso pasillos de aquel hospital.

Salió del cuarto y se dirigió hacia la máquina de café de la sala de fumadores. Allí, encendió un cigarrillo con asombrosa tranquilidad, y bebió un sorbo del café humeante que sostenía su mano izquierda.

Una vez terminado su cigarro, volvió por donde había venido; sin embargo, el amplio pasillo se convirtió para él en un angosto e interminable camino hacia su desgracia. Paso a paso se sentía más angustiado.

Había pasado más de una semana desde que su novio entró en coma. Según la explicación de los médicos, el accidente, provocado por un borracho desaprensivo, originó en la chica un golpe en la cabeza y la pérdida del conocimiento y, posteriormente, ese estado patológico.

Él no estuvo al corriente hasta aquella misma noche, cuando llegó después de una ardua semana de convenciones en Viena. Se extrañó al no encontrar a nadie en el piso, por ello, llamó rápidamente a la madre de Cora, su novia. Una triste voz le informó de lo que sucedía y, al colgar salió corriendo de la casa.

Mientras conducía recordaba instantes antes de partir de viaje: ambos discutían.

Las lágrimas corrían por sus mejillas a la vez que evocaba esas remembranzas, se sentía culpable por no haberle dicho cuánto la quería y abandonarla en esa tensa situación.

Dejó el coche mal estacionado, trotó hacia la habitación y la encontró allí...

Sólo habían pasado un par de horas desde que llegó y nada, nada había cambiado. Ella no sentía el tacto de sus manos, de sus labios...

Sentado aún en la ingrata butaca, lo contemplaba todo, sin excepción alguna. No quería pensar en nada malo aunque tampoco podía pensar en algo bueno...

Sin poder controlarlo, el sueño se apoderó torpemente de él...

Un molesto ruido le despertó. La sala estaba vacía, sólo estaban ellos dos. No se dio cuenta de la situación hasta que un hombre alto, algo envejecido y con semblante desagradable entró en la habitación acompañado de dos enfermeras.

Le hicieron salir de allí, y fue entonces cuando advirtió de donde provenía aquel sonido: su corazón fallaba; mejor dicho, falló...

El silencio reinaba en la sala de espera. Él se encontraba nuevamente solo, fumando su cigarro, ahora nerviosamente. Reflexionaba sobre qué haría a partir de aquel momento en que el destino le había arrebatado a sus dos niñas.

Este escrito ganó el segundo premio en prosa castellana de la categoría E en los Juegos Florales 2003 en la escuela San José Teresianas-Gracia durante cuarto de la E.S.O.

dijous, d’abril 26, 2007

TE HE VISTO ©

TE HE VISTO

Te he visto llorar.
He visto como las incesantes lágrimas amargas rodaban por tus mejillas.

Te he visto sonreír.
He visto como las más bonitas sonrisas salir de tu boca.

Te he visto sufrir.
He visto la preocupación en tu rostro por mí.

Te he visto suspirar.
He visto como tus deseos se iban y no volvían jamás.

Te he visto recordar.
He visto como tus remembranzas llenaban tu vida de buenos y malos momentos.

Te he visto soñar.
He visto como tus sueños se repetía una y otra vez en tu mente.

Te he visto reír.
He visto como la alegría invadía tu cuerpo y con carcajadas lo demostrabas.

Te he visto marchar.
He visto como me dabas la espalda y te ibas sin más.


Notas de la autora: Uno de mis pocos intentos en el mundo de la poesía. No se me da nada bien escribir sonetos o cuartetos... Me basé en alguna canción o en otra poesía para escribir este poema, pero no recuerdo cuál.

CLARES REFLEXIONS EN LA FOSCOR ©

CLARES REFLEXIONS EN LA FOSCOR

Estava asseguda sobre la fusta dels bancs que el meu pare construïa a mida que trobava totxanes. Llegia un llibre encisador, el qual em feia sentir intenses emocions i aventures. Jo, sola, amb el meu llibre a les mans, i el cel, blau, però amb fers núvols negres que s’apropaven ràpidament des de la mar.

Recordava els inoblidables moments que havia viscut des d’aquell succés, el qual va canviar tota la meva vida, el destí.

Feia nou mesos que vivia en una certa solitud, eren poques les coses que em feien sentir completa: remots records, desitjos sense complir, l’esperança...

Era dissabte quan em van fer conèixer aquella notícia. De fer, no em va sorprendre pas. Tristesa va omplir la meva ànima i llàgrimes salades es passejaven per tot el meu rostre... a partir d’aquell moment tot seria diferent.

Però, com ho superaria?

Ja ha passat més d’un any des d’aleshores i ara tot és millor que abans. Visc entre dues grans famílies, les quals m’estimen i m’animen. Per una banda està la meva mare: sempre intenta treure’m un somriure. Però hi ha dies que ni una mare et pot fer sentir feliç, no per culpa seva sinó per altres i diversos motius. Tots els seus esforços de vegades em fan sentir culpable si no li dono una gran abraçada quan arriba a casa cansada de tantes hores de treball, encara que intento agrair-li tot el que fa per mi amb petites mostres d’estima.

També està el meu pare i la seva nova vida, a vuitanta quilòmetres de mi. No em té pas oblidada ja que quan pot ve a veure’m per poc temps que sigui. I conèixer la dona amb qui comparteix la vida no em fa sentir exclosa. Tot el contrari. Moltes circumstàncies m’han apropat a ella, fins i tot compartim moltes aficions. Crec que el que potser m’ha allunyat d’ella és que durà un nou infant al món.

Potser és gelosia o temor a que en separin d’una de les persones que més estimo i confio en el món? No, simplement no vull que les coses canviïn tan ràpidament.

Des del moment que em van separar del meu pare he sentit un buit al cor que intento emplenar amb altres coses però res s’apropa tant a l’amor que li tinc. Perquè un pare és la pesona a qui has de mostrar respecte, de qui aprendràs coses noves.

La nostàlgia de la vida anterior a aquesta que sento ara no em provoca pensar en quant l’agradaria fer retrocedir el temps i que tot es mantingués així. La poca maduresa que he obtingut m’ha ensenyat que són les dificultats les que et fan créixer com a persona i que mai t’has de rendir per molt dures que siguin les situacions en què et trobes perquè tot té solució si ens esforcem a ser positius.

Espero que tenir un germà encara maduri més el meu caràcter perquè penso que la diferència d’edat mai ha de ser un obstacle per a res, ni en l’amor, ni en l’amistat, i encara menys quan es tracta de família. S’han acabat els petits capritxos, desentendre’s de les responsabilitats i la ignorància.

Em costa respirar quan penso que tot el que tenia ho hauré de deixar de banda i què serà el que ara vindrà. Seguiré esforçant-me tot el que pugui, i més si cal. Aconseguiré tots els meus propòsits i seré feliç, lluny o a prop de les meves famílies.

Tot s’ha de dir que la separació dels teus pares quan ets adolescent no és tan dura com pensava. El temps m’ha demostrat sincerament que el millor és estimar els altres, per sobre de tot...

En aquell moment va començar a ploure, com si els núvols coneguessin l’angoixa que havia alliberat.

Notes de l'autora:
Aquest escrit va guanyar el premi Flor natural (primer premi) en prosa catalana de la categoria E en els Jocs Florals 2003 a l’escola Sant Josep Teresianes-Gràcia durant Quart d’E.S.O.

Tot va començar quan la nostra professora de català ens va demanr que escrivíssim un text seguint el mètode del monòleg intern. I aquest fou el resultat. Amb unes mínimes correccions, la mestra en va recomanar que presentés l’escrit al concurs anual que sempre celebràvem el dia de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa a Catalunya. I vaig guanyar el primer premi en la meva categoria. Un temps després, la meva professora em va pregunatr si podia utilitzar aquest text per publicar-lo en una revista publicada per ACRISDI, Associació Cristiana de Persones Separades i Divorciades. Es tracta de la revista Albada, en el número 9 de juliol de 2003. Surt a la pàgina 5, en els articles d’opinió, i el vaig signar amb el pseudònim ‘Tèrbola’, el mateix que vaig emprar en el certamen literari de l’escola.

Espero que us hagi agradat, atès que amb aquesta redacció vaig despullar la meva ànima...

AETERNUS ©

AETERNUS

Estesa a la verda gespa admirava l’immens cel embrutat amb esponajdes i allargades pinzellades blanques. Aquells núvols procedents de la majestuosa serenitat del vent, que omplien els meus ulls, no feien res més que jugar amb els colors del meu entorn.

La gespa em mullava els peus degut a la rosada d’aquella estrellada nit que havia contaminat l’ambient i donava frescor a l’alba.

Feia poc que les llums dels estels s’havien amagat i els rajos del sol començaven a il·luminar-ho tot a fi de descobrir un nou dia.

Els meus pensaments es diluïen amb aquella desmesurada quietud que ens envoltava a mi i a la soledat. Allò era el que més m’amoïnava: la solitud era com un soldat que no deixava de disparar-me i em feria violentament el pit.

Les hores passaven i amb elles augmentava la buidor del meu cor.

Quan l’astre solar es trovaba en el seu punt més àlgid, l’arbre em feia ombra i la fresca brisa del matí em donava vida...

Duia allà incomptables hores. Havia vist aquell paisatge en la total foscor i també havia estat testimoni de la més bella aurora i seguia descansant en el mateix lloc des d’aleshores.

El moment de marxar es feia cada vegada més proper i, en canvi, jo encara m’arrelava més en aquell indret. No tenia res per fer la resta de la jornada, excepte seure allà i veure com el dia avançava i la nit tornava a arribar amb superba tranquil·litat.

Les hores corrien ràpidament...

Els ocells cantaven una tendra melodia. Aquella música adormia tots els éssers del meu voltant, els obsequiava de sublims somnis i els explicava passatges de falses històries. Els diversos cants formaven un galimaties que només es desxifrava tancant els ulls i inspirant amb impetuositat les aromes que les flors desprenien i així comprendre els cors d’aquelles criatures i els seus sons i flaires.

La foscúria tornava a regnar en el paratge...

En aquell moment vaig començar a raonar: tot eren foteses, nimietats... excepte allò.

En els últims instants de la meva vida vaig sentenciar que hauria d’haver aprofitat més el temps que m’havien atorgat i no viure amargament un dia a dia que no em lliurava cap profit.

Aleshores els meus ulls es van aclucar per sempre i sobtosament, la foscor es convertí en una càlida, pacífica i encegadora llum...
Caminaria eternament per la gespa que mullava els meus peus...

Notes de l'autora:
Aquest escrit va guanyar el premi Flor natural (que correspon al primer premi) en prosa catalana en la categoria F dels Jocs Florals 2004 a l’escola Sant Josep Teresianes-Gràcia durant Primer de Batxillerat.