CLARES REFLEXIONS EN LA FOSCOR
Estava asseguda sobre la fusta dels bancs que el meu pare construïa a mida que trobava totxanes. Llegia un llibre encisador, el qual em feia sentir intenses emocions i aventures. Jo, sola, amb el meu llibre a les mans, i el cel, blau, però amb fers núvols negres que s’apropaven ràpidament des de la mar.
Recordava els inoblidables moments que havia viscut des d’aquell succés, el qual va canviar tota la meva vida, el destí.
Feia nou mesos que vivia en una certa solitud, eren poques les coses que em feien sentir completa: remots records, desitjos sense complir, l’esperança...
Era dissabte quan em van fer conèixer aquella notícia. De fer, no em va sorprendre pas. Tristesa va omplir la meva ànima i llàgrimes salades es passejaven per tot el meu rostre... a partir d’aquell moment tot seria diferent.
Però, com ho superaria?
Ja ha passat més d’un any des d’aleshores i ara tot és millor que abans. Visc entre dues grans famílies, les quals m’estimen i m’animen. Per una banda està la meva mare: sempre intenta treure’m un somriure. Però hi ha dies que ni una mare et pot fer sentir feliç, no per culpa seva sinó per altres i diversos motius. Tots els seus esforços de vegades em fan sentir culpable si no li dono una gran abraçada quan arriba a casa cansada de tantes hores de treball, encara que intento agrair-li tot el que fa per mi amb petites mostres d’estima.
També està el meu pare i la seva nova vida, a vuitanta quilòmetres de mi. No em té pas oblidada ja que quan pot ve a veure’m per poc temps que sigui. I conèixer la dona amb qui comparteix la vida no em fa sentir exclosa. Tot el contrari. Moltes circumstàncies m’han apropat a ella, fins i tot compartim moltes aficions. Crec que el que potser m’ha allunyat d’ella és que durà un nou infant al món.
Potser és gelosia o temor a que en separin d’una de les persones que més estimo i confio en el món? No, simplement no vull que les coses canviïn tan ràpidament.
Des del moment que em van separar del meu pare he sentit un buit al cor que intento emplenar amb altres coses però res s’apropa tant a l’amor que li tinc. Perquè un pare és la pesona a qui has de mostrar respecte, de qui aprendràs coses noves.
La nostàlgia de la vida anterior a aquesta que sento ara no em provoca pensar en quant l’agradaria fer retrocedir el temps i que tot es mantingués així. La poca maduresa que he obtingut m’ha ensenyat que són les dificultats les que et fan créixer com a persona i que mai t’has de rendir per molt dures que siguin les situacions en què et trobes perquè tot té solució si ens esforcem a ser positius.
Espero que tenir un germà encara maduri més el meu caràcter perquè penso que la diferència d’edat mai ha de ser un obstacle per a res, ni en l’amor, ni en l’amistat, i encara menys quan es tracta de família. S’han acabat els petits capritxos, desentendre’s de les responsabilitats i la ignorància.
Em costa respirar quan penso que tot el que tenia ho hauré de deixar de banda i què serà el que ara vindrà. Seguiré esforçant-me tot el que pugui, i més si cal. Aconseguiré tots els meus propòsits i seré feliç, lluny o a prop de les meves famílies.
Tot s’ha de dir que la separació dels teus pares quan ets adolescent no és tan dura com pensava. El temps m’ha demostrat sincerament que el millor és estimar els altres, per sobre de tot...
En aquell moment va començar a ploure, com si els núvols coneguessin l’angoixa que havia alliberat.
Notes de l'autora:
Estava asseguda sobre la fusta dels bancs que el meu pare construïa a mida que trobava totxanes. Llegia un llibre encisador, el qual em feia sentir intenses emocions i aventures. Jo, sola, amb el meu llibre a les mans, i el cel, blau, però amb fers núvols negres que s’apropaven ràpidament des de la mar.
Recordava els inoblidables moments que havia viscut des d’aquell succés, el qual va canviar tota la meva vida, el destí.
Feia nou mesos que vivia en una certa solitud, eren poques les coses que em feien sentir completa: remots records, desitjos sense complir, l’esperança...
Era dissabte quan em van fer conèixer aquella notícia. De fer, no em va sorprendre pas. Tristesa va omplir la meva ànima i llàgrimes salades es passejaven per tot el meu rostre... a partir d’aquell moment tot seria diferent.
Però, com ho superaria?
Ja ha passat més d’un any des d’aleshores i ara tot és millor que abans. Visc entre dues grans famílies, les quals m’estimen i m’animen. Per una banda està la meva mare: sempre intenta treure’m un somriure. Però hi ha dies que ni una mare et pot fer sentir feliç, no per culpa seva sinó per altres i diversos motius. Tots els seus esforços de vegades em fan sentir culpable si no li dono una gran abraçada quan arriba a casa cansada de tantes hores de treball, encara que intento agrair-li tot el que fa per mi amb petites mostres d’estima.
També està el meu pare i la seva nova vida, a vuitanta quilòmetres de mi. No em té pas oblidada ja que quan pot ve a veure’m per poc temps que sigui. I conèixer la dona amb qui comparteix la vida no em fa sentir exclosa. Tot el contrari. Moltes circumstàncies m’han apropat a ella, fins i tot compartim moltes aficions. Crec que el que potser m’ha allunyat d’ella és que durà un nou infant al món.
Potser és gelosia o temor a que en separin d’una de les persones que més estimo i confio en el món? No, simplement no vull que les coses canviïn tan ràpidament.
Des del moment que em van separar del meu pare he sentit un buit al cor que intento emplenar amb altres coses però res s’apropa tant a l’amor que li tinc. Perquè un pare és la pesona a qui has de mostrar respecte, de qui aprendràs coses noves.
La nostàlgia de la vida anterior a aquesta que sento ara no em provoca pensar en quant l’agradaria fer retrocedir el temps i que tot es mantingués així. La poca maduresa que he obtingut m’ha ensenyat que són les dificultats les que et fan créixer com a persona i que mai t’has de rendir per molt dures que siguin les situacions en què et trobes perquè tot té solució si ens esforcem a ser positius.
Espero que tenir un germà encara maduri més el meu caràcter perquè penso que la diferència d’edat mai ha de ser un obstacle per a res, ni en l’amor, ni en l’amistat, i encara menys quan es tracta de família. S’han acabat els petits capritxos, desentendre’s de les responsabilitats i la ignorància.
Em costa respirar quan penso que tot el que tenia ho hauré de deixar de banda i què serà el que ara vindrà. Seguiré esforçant-me tot el que pugui, i més si cal. Aconseguiré tots els meus propòsits i seré feliç, lluny o a prop de les meves famílies.
Tot s’ha de dir que la separació dels teus pares quan ets adolescent no és tan dura com pensava. El temps m’ha demostrat sincerament que el millor és estimar els altres, per sobre de tot...
En aquell moment va començar a ploure, com si els núvols coneguessin l’angoixa que havia alliberat.
Notes de l'autora:
Aquest escrit va guanyar el premi Flor natural (primer premi) en prosa catalana de la categoria E en els Jocs Florals 2003 a l’escola Sant Josep Teresianes-Gràcia durant Quart d’E.S.O.
Tot va començar quan la nostra professora de català ens va demanr que escrivíssim un text seguint el mètode del monòleg intern. I aquest fou el resultat. Amb unes mínimes correccions, la mestra en va recomanar que presentés l’escrit al concurs anual que sempre celebràvem el dia de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa a Catalunya. I vaig guanyar el primer premi en la meva categoria. Un temps després, la meva professora em va pregunatr si podia utilitzar aquest text per publicar-lo en una revista publicada per ACRISDI, Associació Cristiana de Persones Separades i Divorciades. Es tracta de la revista Albada, en el número 9 de juliol de 2003. Surt a la pàgina 5, en els articles d’opinió, i el vaig signar amb el pseudònim ‘Tèrbola’, el mateix que vaig emprar en el certamen literari de l’escola.
Espero que us hagi agradat, atès que amb aquesta redacció vaig despullar la meva ànima...
Tot va començar quan la nostra professora de català ens va demanr que escrivíssim un text seguint el mètode del monòleg intern. I aquest fou el resultat. Amb unes mínimes correccions, la mestra en va recomanar que presentés l’escrit al concurs anual que sempre celebràvem el dia de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa a Catalunya. I vaig guanyar el primer premi en la meva categoria. Un temps després, la meva professora em va pregunatr si podia utilitzar aquest text per publicar-lo en una revista publicada per ACRISDI, Associació Cristiana de Persones Separades i Divorciades. Es tracta de la revista Albada, en el número 9 de juliol de 2003. Surt a la pàgina 5, en els articles d’opinió, i el vaig signar amb el pseudònim ‘Tèrbola’, el mateix que vaig emprar en el certamen literari de l’escola.
Espero que us hagi agradat, atès que amb aquesta redacció vaig despullar la meva ànima...
