DESIDIÓS AVERANY
La negra nit cobria els meus ulls mentre les estrelles fugaces il·luminaven el meu rostre que només mostrava joia i al·legria. Sentia com el meu cor saltava i vibrava amb totes aquelles llums que m’enviaven un missatge: esperança. Les momentànies línies brillants que decoraven el cel amb tanta senzillesa i harmonia em recordaven les raons per les quals jo encara existia en aquell moment.
Molts records, alguns de dolorosos, d’altres plens de felicitat, molts instants enyorats a causa del lent caminar dels dies i massa desitjos sense complir.... tot eren petits esquitxos de vida que podien haver estat oblidats per tota l’eternitat.
Un seguit d’esgarrifances em provocaven llàgrimes que corrien ràpidament per les meves galtes, com si no volguessin ser descobertes, com si imploressin continuar captives...
L’esplèndid silenci de la foscúria s’endinsava dins meu i engolia contínuament els pensaments que retrobava en la meva memòria. Però més enllà de la quietud, un remot sospir avançava per la immensa tranquil·litat que desprenia l’indret. Un paratge llunyà, on només les onades trencaven la calma regnant.
El vent reprenia la seva marxa i provocava que les ones es tornessin més ferotges i salvatges, a la vega da que jo també em disposava a seguir el meu camí...
La vida significava per a mi una oportunitat d’ensopegar amb el que buscava, amb el que es pretenia aconseguir malgrat que fossin moltes les dificultats i els esforços. I precisament eren aquells crits d’esperança els que em donaven la força necessària per no rendir-me en aquella intrèpida busca...
En un primer moment l’aire murmurava paraules poc entenedores i tenia una gran dificultat per comprendre-les: no obstant això, a poc a poc vaig ser capaç de desxifrar el que deien... Dels seus invisibles llavis es componia una sèrie de màgics sons que m’embriagaven d’il·lusions perdudes, preparades per ser un cop més les guies fins als meus objectius.
Qui hauria pensat que després de tantes desgràcies tornaria a ser la mateixa d’abans? Qui hauria opinat que ara em sentiria millor? Qui hauria cregut que jo pensaria en el camí que seguia la meva desencaminada vida? Qui hauria raonat que lluitava per seguir viva si sempre em seguien les adversitats?
Les reminiscències d’esdeveniments anteriors es preservaven intenses en la meva ment, però les ignorava a fi de no retornar al fatal punt de sortida i evitar recaure en els funestos successos que s’havien entreseguit. L’últim que volia era rememorar-ho tot perquè per a mi era una etapa ja superada. Desitjava poder progressar... juntament amb el coratge.
Al cap i a la fi, el meu destí està fortament lligat a l’esperança que cada dia em mena en el rastre de la meva final predestinació.
Notes de l'autora:
La negra nit cobria els meus ulls mentre les estrelles fugaces il·luminaven el meu rostre que només mostrava joia i al·legria. Sentia com el meu cor saltava i vibrava amb totes aquelles llums que m’enviaven un missatge: esperança. Les momentànies línies brillants que decoraven el cel amb tanta senzillesa i harmonia em recordaven les raons per les quals jo encara existia en aquell moment.
Molts records, alguns de dolorosos, d’altres plens de felicitat, molts instants enyorats a causa del lent caminar dels dies i massa desitjos sense complir.... tot eren petits esquitxos de vida que podien haver estat oblidats per tota l’eternitat.
Un seguit d’esgarrifances em provocaven llàgrimes que corrien ràpidament per les meves galtes, com si no volguessin ser descobertes, com si imploressin continuar captives...
L’esplèndid silenci de la foscúria s’endinsava dins meu i engolia contínuament els pensaments que retrobava en la meva memòria. Però més enllà de la quietud, un remot sospir avançava per la immensa tranquil·litat que desprenia l’indret. Un paratge llunyà, on només les onades trencaven la calma regnant.
El vent reprenia la seva marxa i provocava que les ones es tornessin més ferotges i salvatges, a la vega da que jo també em disposava a seguir el meu camí...
La vida significava per a mi una oportunitat d’ensopegar amb el que buscava, amb el que es pretenia aconseguir malgrat que fossin moltes les dificultats i els esforços. I precisament eren aquells crits d’esperança els que em donaven la força necessària per no rendir-me en aquella intrèpida busca...
En un primer moment l’aire murmurava paraules poc entenedores i tenia una gran dificultat per comprendre-les: no obstant això, a poc a poc vaig ser capaç de desxifrar el que deien... Dels seus invisibles llavis es componia una sèrie de màgics sons que m’embriagaven d’il·lusions perdudes, preparades per ser un cop més les guies fins als meus objectius.
Qui hauria pensat que després de tantes desgràcies tornaria a ser la mateixa d’abans? Qui hauria opinat que ara em sentiria millor? Qui hauria cregut que jo pensaria en el camí que seguia la meva desencaminada vida? Qui hauria raonat que lluitava per seguir viva si sempre em seguien les adversitats?
Les reminiscències d’esdeveniments anteriors es preservaven intenses en la meva ment, però les ignorava a fi de no retornar al fatal punt de sortida i evitar recaure en els funestos successos que s’havien entreseguit. L’últim que volia era rememorar-ho tot perquè per a mi era una etapa ja superada. Desitjava poder progressar... juntament amb el coratge.
Al cap i a la fi, el meu destí està fortament lligat a l’esperança que cada dia em mena en el rastre de la meva final predestinació.
Notes de l'autora:
Aquest text va ser escrit, en un primer moment, per presentar-lo al certamen literari dels Jocs Florals de 2004, però finalment vaig presentar ‘Aeternus’. Espero que us hagi agradat.
