AETERNUS
Estesa a la verda gespa admirava l’immens cel embrutat amb esponajdes i allargades pinzellades blanques. Aquells núvols procedents de la majestuosa serenitat del vent, que omplien els meus ulls, no feien res més que jugar amb els colors del meu entorn.
La gespa em mullava els peus degut a la rosada d’aquella estrellada nit que havia contaminat l’ambient i donava frescor a l’alba.
Feia poc que les llums dels estels s’havien amagat i els rajos del sol començaven a il·luminar-ho tot a fi de descobrir un nou dia.
Els meus pensaments es diluïen amb aquella desmesurada quietud que ens envoltava a mi i a la soledat. Allò era el que més m’amoïnava: la solitud era com un soldat que no deixava de disparar-me i em feria violentament el pit.
Les hores passaven i amb elles augmentava la buidor del meu cor.
Quan l’astre solar es trovaba en el seu punt més àlgid, l’arbre em feia ombra i la fresca brisa del matí em donava vida...
Duia allà incomptables hores. Havia vist aquell paisatge en la total foscor i també havia estat testimoni de la més bella aurora i seguia descansant en el mateix lloc des d’aleshores.
El moment de marxar es feia cada vegada més proper i, en canvi, jo encara m’arrelava més en aquell indret. No tenia res per fer la resta de la jornada, excepte seure allà i veure com el dia avançava i la nit tornava a arribar amb superba tranquil·litat.
Les hores corrien ràpidament...
Els ocells cantaven una tendra melodia. Aquella música adormia tots els éssers del meu voltant, els obsequiava de sublims somnis i els explicava passatges de falses històries. Els diversos cants formaven un galimaties que només es desxifrava tancant els ulls i inspirant amb impetuositat les aromes que les flors desprenien i així comprendre els cors d’aquelles criatures i els seus sons i flaires.
La foscúria tornava a regnar en el paratge...
En aquell moment vaig començar a raonar: tot eren foteses, nimietats... excepte allò.
En els últims instants de la meva vida vaig sentenciar que hauria d’haver aprofitat més el temps que m’havien atorgat i no viure amargament un dia a dia que no em lliurava cap profit.
Aleshores els meus ulls es van aclucar per sempre i sobtosament, la foscor es convertí en una càlida, pacífica i encegadora llum...
Estesa a la verda gespa admirava l’immens cel embrutat amb esponajdes i allargades pinzellades blanques. Aquells núvols procedents de la majestuosa serenitat del vent, que omplien els meus ulls, no feien res més que jugar amb els colors del meu entorn.
La gespa em mullava els peus degut a la rosada d’aquella estrellada nit que havia contaminat l’ambient i donava frescor a l’alba.
Feia poc que les llums dels estels s’havien amagat i els rajos del sol començaven a il·luminar-ho tot a fi de descobrir un nou dia.
Els meus pensaments es diluïen amb aquella desmesurada quietud que ens envoltava a mi i a la soledat. Allò era el que més m’amoïnava: la solitud era com un soldat que no deixava de disparar-me i em feria violentament el pit.
Les hores passaven i amb elles augmentava la buidor del meu cor.
Quan l’astre solar es trovaba en el seu punt més àlgid, l’arbre em feia ombra i la fresca brisa del matí em donava vida...
Duia allà incomptables hores. Havia vist aquell paisatge en la total foscor i també havia estat testimoni de la més bella aurora i seguia descansant en el mateix lloc des d’aleshores.
El moment de marxar es feia cada vegada més proper i, en canvi, jo encara m’arrelava més en aquell indret. No tenia res per fer la resta de la jornada, excepte seure allà i veure com el dia avançava i la nit tornava a arribar amb superba tranquil·litat.
Les hores corrien ràpidament...
Els ocells cantaven una tendra melodia. Aquella música adormia tots els éssers del meu voltant, els obsequiava de sublims somnis i els explicava passatges de falses històries. Els diversos cants formaven un galimaties que només es desxifrava tancant els ulls i inspirant amb impetuositat les aromes que les flors desprenien i així comprendre els cors d’aquelles criatures i els seus sons i flaires.
La foscúria tornava a regnar en el paratge...
En aquell moment vaig començar a raonar: tot eren foteses, nimietats... excepte allò.
En els últims instants de la meva vida vaig sentenciar que hauria d’haver aprofitat més el temps que m’havien atorgat i no viure amargament un dia a dia que no em lliurava cap profit.
Aleshores els meus ulls es van aclucar per sempre i sobtosament, la foscor es convertí en una càlida, pacífica i encegadora llum...
Caminaria eternament per la gespa que mullava els meus peus...
Notes de l'autora:
Aquest escrit va guanyar el premi Flor natural (que correspon al primer premi) en prosa catalana en la categoria F dels Jocs Florals 2004 a l’escola Sant Josep Teresianes-Gràcia durant Primer de Batxillerat.
