LA CULPA LA VA TENIR EL TREN (29.12.06)
Disclaimer: Els personatges de Card Captor Sakura és de Clamp i la trama d’aquesta història és meva.
Capítol 1: Cel sense estels
No era un dia molt diferent al d’avui. Recordo perfectament que va ser un dimecres molt fred, per la tarda. Acabava de sortir de la biblioteca, on havia passat les dues últimes hores buscat informació sobre el treball que havia d’entregar el mes següent. Tot i que la meva dedicació no va donar els fruits que jo hauria desitjat, la meva ment havia començat a funcionar com una estampida, i mil idees van florir brillants com els cirerers a la primavera.
Tant em deia la meva ment que no vaig reparar en què feia o cap a on anava. De sobte, em vaig trobar a l’estació de trens on havia d’agafar el tren que em portaria a casa, a Tomoeda. Gràcies als déus, el viatge només durava trenta minuts i no havia de fer cap transbordament a Tokio.
Deu minuts d’espera, i per fi els altaveus ressonaren anunciant el proper tren per sobre del meu cap i del de la resta de caps que hi havia al meu voltant i que feien el mateix que jo: marxar a casa.
Quan el tren es va detenir, em vaig apropar ràpidament a la porta, evitant les empentes dels propietaris d’aquells caps, vaig esperar a que s’obrís i vaig entrar al vagó, en el qual, per sorpresa, no hi havia gairebé ningú. Els meus ulls buscaren veloços un lloc buit per sentar-m’hi i aprofitar aquells minuts de viatge per fer un esborrany de les meves idees en un paper, abans que se m’oblidessin i fugissin del meu cap per sempre. Agraint de nou el poder celestial, vaig trobar un seient en un costat del vagó, entre un home que semblava no haver trepitjat una barberia en quinze anys i un jove de pèl fosc, que portava a la seva falda un abric doblegat i un maletí negre, i el cap girat cap a l’altre costat del vagó, evitant que jo pogués veure el seu rostre.
Decidida a no deixar que cap cap em tragués el que jo ja havia decidit seria el tron on descansarien les meves natgeres durant la següent mitja hora, vaig emprendre el camí de pocs metres que em separaven d’ell.
Em vaig asseure en el incòmode seient de plàstic i, suspirant per relaxar-me, vaig recolzar el cap en el vidre de la finestera que hi havia a la meva esquena i vaig estirar una mica les cames. Els meus ulls, inevitablement, van donar amb el sostre, tan obscur com la nit.
‘Quina pena que no hi hagi estels en aquest cel’, vaig pensar. ‘I en lloc d’una perruqueria, el pelut hauria de visitar una dutxa’, la meva ment es va queixar, a la vegada que jo arrugava el nas.
Després dels meus estiramients desestresants, i oblidant la fragància que l’home de la meva esquerra desprenia, vaig col·locar les meves pertinences sobre la meva falda, i quan em vaig preparar per obrir la meva bossa i treure la llibreta i un bolígraf, vaig veure de reüll que el jove assegut a la meva dreta m’observava.
Vaig intentar no semblar molt interessada en ell, però la forma de la seva cara, el color del cabell, la llum dels seus ulls, el vermell dels seus llavis... Tot em va semblar familiar. Sense aguantar més aquella mirada, i per ser sincera, notant un creixent interès en el meu pit per saber qui era l’amo d’aquelles faccions, vaig girar de sobte el cap, clavant els meus ulls violetes en els seus.
La meva sorpresa, és clar, fou rebuda amb un gran somriure... Una de molt sexi...
“Touya!”, vaig cridar ben alt en aquell vagó silenciós que ja havia començat a moure’s, provocant algunes mirades divertides (i d’altres no tant) entre aquells caps viagers. Ignorant-les (un art, crec jo), vaig posar tota la meva atenció en el germà de la meva millor amiga. “Què fas aquí?”, li vaig preguntar estranyada de veure’l entre aquells caps... persones.
Rient-se encantadorament, Touya em contestà: “He hagut de visitar un client a Yokohama, i com no podia anar amb la moto, he decidit agafar el tren.”
“Ah...”, vaig respondre inteligentement, deixant veure com de gran Tomoyo Daidouji tenia la cavitat bucal. Sobreposant-me a la meva turpitud, causada, sens dubte, per la presència d’aquell jove que tenia a la vora, li vaig preguntar: “Per què no podies anar en moto?”
“Bé... No és la imatge que un arquitecte voldria donar a l’home que li dóna de menjar, veritat?”, somrigué. “No puc presentar-me a la seva oficina amb el casc, la jupa de cuiro, muntant sobre la bèstia, per després adquirir la imatge d’un jove treballador i responsable i, diguem, aparentement avorrit... Tinc comprovat que els empresaris no els agrada la idea que els seus empleats sàpiguen divertir-se o tinguem emocions més satisfactòries que el treball... He de disfressar-me cada dia, sinó em quedaré sense treball...”
“Així que, simplement, dónes la imatge de ser un arquitecte treballador, responsable i avorrit...”
“Exacte.”
“Quina merda”, vaig deixar anar sense adonar-me, cosa que em va fer guanyar una mirada plena de sorpresa i, m’atreviria a dir, d’admiració. “Oops... Ho sento”, em vaig disculpar i vaig baixar els ulls a les meves mans, entrelligades a la meva falda.
“No passa res”, em va dir. “Em sorprèn que la bella, dolça i sempre púdica Tomoyo m’hagi sortit amb aquesta exclamació.”
“Hauria de sentir-me orgullosa?”
“Si m’ho estàs preguntant a mi...”
“A quin més?”, el vaig interrompre, a la vegada que girava els ulls cap el cel sense estels.
“... la resposta és sí”, va acabar, ignorant (segurament un art per a ell també) la meva interrupció, encara que no em va semblar que li molestés. “La veritat és que, tot i conèixer-te des que eres una mocosa...”
“Ei!”
“... mai t’havia sentit expressar-te d’una manera que, als ulls (o oïdes) de la teva mare, seria deshonrosa i poc afavoridora per l’hereva Daidouji.”
Va acabar de dir aquella frase, i durant una estona que es va fer eterna, el silenci regnà entre nosaltres. Jo el vaig mirar amb el front arrugat, pensant en una resposta astuta per contestar al seu inadequat comentari. Primer, que em va recordar els anys que el coneixia, vuit per ser exactes, dels quals els tres últims els he pssat completament enamorada d’ell (encara que jo no li ho diria mai). El següent que em va recordar fou que m’havia conegut en una etapa en què jo no feia més que pensar en els vestits que li faria a la Sakura, en les pel·lícules que grabaria de les seves aventures, i en què l’ajudaria per que s’adonés que e Shaoran i ella estaven fets l’un per l’altre.
Afortunadament, vaig superar aquella etapa, i el Shaoran i la Sakura s’animaren a confessar els seus sentiments, cosa que em va deixar una mica de banda (però no molt) i que em portà a passar més temps a casa dels Kinomoto sense Sakura... però sí amb el seu germà. Temps aprofitat i dedicat a enamorar-me’n.
El següent que va passar pel meu cap fou que el Touya també em recordà la mare i la mala relació que tinc amb ella. L’estimo, i molt, no em confoneu, però últimament la nostre relació va pels terres. La raó és que no està d’acord amb la meva elecció en els estudis. No li agrada que hagi escollit Psicologia en lloc d’Administración i Direcció d’Empreses, que era el que ella volia, doncs en el seu pla de la meva vida, ella s’havia proposat que, una cop graduada, em dedicara a l’empresa familiar. Jo i el meu rotund ‘no’ van acabar amb la meva mare envaïda per la desesperació i gairebé a un col·lapse nerviós, vociferant per tot l’hospital que la seva filla l’havia decebut i que s’anava a morir. Les seves maquinacions no li van servir gaire. Conec a la meva mare massa bé com per caure en les seves trampre. Ella és la protagonista de la pel·lícula. L’antagonista.
Un altre punt de discòrdia fou el fet que la meva mare pretenia casar-me en acabar l’institut. Havia escollit per a mi un jove emprenedor i rico per que em portés a l’altar i em donés un munt de fills que heretarien l’empresa... JA! La veritable raó del ‘tracte’ era un contracte entre ambdues empreses.
Sonomi Daidouji, a més d’una gran actriu, és una gran lianta, una manipuladora... I vull deixar de dir coses dolentes de la meva mare perquè no tot és dolent, i ella és... Bé, és la meva mare!
Una cosa que mai vaig dir a la meva mare sobre la negativa al matrimoni, a més de l’evident xantatge i que el noi no era el que cap dona buscaria com a marit (perquè perdia oli...), es basava en el fet que jo ja tenia un home en el meu cor, i de qui jo estava enamorada: Touya Kinomoto.
Touya Kinomoto, a qui ma mare mai acceptaria, em repetia a mi mateixa, perquè era el fill de la seva estimadíssima Nadeshiko i del ‘maleït lladre’ de Fujitaka, a qui jo estimo com si fos el meu pare. El millor de tot és que la meva mare aprecia el Fujitaka... i molt. Però mai li ho dirà. Si permitís que la seva filla i hereva d’una gran foruna es casés amb un jove humil, amb un cor enorme, treballador, responsable, amant de la velocitat, potser una mica tossut, amb estudis superiors i una gran reputació en el món de l’arquitectura... destruiria la imatge de dona freda, rica i poderosa que era. El seu cor, en els negocis, no hi tenia cabuda. I semblava que en la seva vida familiar tampoc hi importaba.
“Tomoyo... Tomoyo...”
La veu del Touya va interrumpre els meus pensaments més pessimistes sobre la meva vida.
“Sí?”, vaig preguntar amb un fil de veu.
“Et passa alguna cosa?”
La seva mirada preocupada em ve enternir tant que els meus pensaments es van esvair al veure els seus ulls, marrons i profunds, que tant amava.
“Estic bé”, vaig dir resoluta.
“Perdona si t’ha molestat que...”
Per tercera vegada vaig haver d’interrompre’l, però en aquesta ocasió no vaig deixar-lo continuar. Una de les meves mans es va col·locar sobre les seves, sobresaltant-lo.
“No passa res... Al cap i a la fi, no has dit cap mentida... És el que ma mare diria si m’hagués sentit parlar així...”
“Però el que digui ta mare no t’importa gens”, va dir el Touya amb veu cantarina, fent-me riure en sentir el seu to de set-ciències.
La seva cara, il·luminada pel seu somriure perfecte, em va provocar que el cor es desbordés... Quin home!
“Tens tota la raó.”, i, amb valentia, vaig prosseguir. “M’importa una merda...”
La forta i encomanadissa riallada es va escoltar per tots els rancons del vagó, i a la que aviat se li uní la meva. Si parlar tan malament provocava que ell rigués amb ganes, aleshores ho faria les vint-i-quatre hores del dia...
Al Touya no se li escoltava riure gaire sovint, no des que la seva germana va comunicar el seu prometatge amb el Shaoran. El Touya no estava completament en contra del jove xinès, perquè en el fons no podia negar que li queia bé. El Shaoran havia demostrat en incontables ocasions que els seus sentiments per la Sakura eren forts i sincers, i que era un home valent, que feia feliç a la seva germana i que seguiria fent-la feliç la resta de la seva vida. Perquè si una cosa estava ben clara era que aquells dos es casarien... I així fou.
El Shaoran li havia demanat a la Sakura que es casés amb ell tres mesos abans. I aviat la boda es va posar en marxa: la data, el temple, el vestit, els invitats, el convit, el pastís, l’orquestra, les dames d’honor, el padrí, la lluna de mel... I el trasllat a Hong Kong.
I això feia que el Touya se sentís, d’alguna forma, vulnerable, la seva germana, a la que havia cuidar amb el seu pare des que Nadeshiko va morir, a la que havia reconfortat quan s’havia fet mal, a qui havia encobert en les seves sortides per atrapar les Cartes de Clow... se n’anava del seu costat. No per sempre, però sí del seu dia a dia.
Aquells pensaments només van escoltar-los una persona, i vaig ser jo... la nit que e Shaoran li propusà matrimoni a la Sakura. Tres mesos enrera.
La jove parella havia anat a sopar, i jo havia estat convidada pel Fujitaka a passar la vetllada amb ells, ja que la mare tampoc estava al país. Després d’un deliciós sopar, el Fujitaka es retirà al seu despatx, deixant-nos a Touya i a mi sols a la sala d’estar, veient una pel·lícula.
I el Touya, simplement, començà a parlar. I jo, simplement, vaig escoltar.
El Touya em confessà que, tot i que els seus poderes havien desaparegut quan se’ls entregà al Yue, havia recuperat alguns, provocant-li ‘sensacions, corades’, com ell sempre les anomenava. Aquella nit, sols al sofà, el Touya ve dir-me que, quan la Sakura i el Shaoran havien començat a sortir, havia vist a la seva germana casada amb el ‘mocós’, i vivint en una preciosa casa... a Hong Kong. I que no trigaria en ocórre. És més, tenia la ‘sensació’ que aquella nit el Shaoran li ho demanaria.
Disclaimer: Els personatges de Card Captor Sakura és de Clamp i la trama d’aquesta història és meva.
Capítol 1: Cel sense estels
No era un dia molt diferent al d’avui. Recordo perfectament que va ser un dimecres molt fred, per la tarda. Acabava de sortir de la biblioteca, on havia passat les dues últimes hores buscat informació sobre el treball que havia d’entregar el mes següent. Tot i que la meva dedicació no va donar els fruits que jo hauria desitjat, la meva ment havia començat a funcionar com una estampida, i mil idees van florir brillants com els cirerers a la primavera.
Tant em deia la meva ment que no vaig reparar en què feia o cap a on anava. De sobte, em vaig trobar a l’estació de trens on havia d’agafar el tren que em portaria a casa, a Tomoeda. Gràcies als déus, el viatge només durava trenta minuts i no havia de fer cap transbordament a Tokio.
Deu minuts d’espera, i per fi els altaveus ressonaren anunciant el proper tren per sobre del meu cap i del de la resta de caps que hi havia al meu voltant i que feien el mateix que jo: marxar a casa.
Quan el tren es va detenir, em vaig apropar ràpidament a la porta, evitant les empentes dels propietaris d’aquells caps, vaig esperar a que s’obrís i vaig entrar al vagó, en el qual, per sorpresa, no hi havia gairebé ningú. Els meus ulls buscaren veloços un lloc buit per sentar-m’hi i aprofitar aquells minuts de viatge per fer un esborrany de les meves idees en un paper, abans que se m’oblidessin i fugissin del meu cap per sempre. Agraint de nou el poder celestial, vaig trobar un seient en un costat del vagó, entre un home que semblava no haver trepitjat una barberia en quinze anys i un jove de pèl fosc, que portava a la seva falda un abric doblegat i un maletí negre, i el cap girat cap a l’altre costat del vagó, evitant que jo pogués veure el seu rostre.
Decidida a no deixar que cap cap em tragués el que jo ja havia decidit seria el tron on descansarien les meves natgeres durant la següent mitja hora, vaig emprendre el camí de pocs metres que em separaven d’ell.
Em vaig asseure en el incòmode seient de plàstic i, suspirant per relaxar-me, vaig recolzar el cap en el vidre de la finestera que hi havia a la meva esquena i vaig estirar una mica les cames. Els meus ulls, inevitablement, van donar amb el sostre, tan obscur com la nit.
‘Quina pena que no hi hagi estels en aquest cel’, vaig pensar. ‘I en lloc d’una perruqueria, el pelut hauria de visitar una dutxa’, la meva ment es va queixar, a la vegada que jo arrugava el nas.
Després dels meus estiramients desestresants, i oblidant la fragància que l’home de la meva esquerra desprenia, vaig col·locar les meves pertinences sobre la meva falda, i quan em vaig preparar per obrir la meva bossa i treure la llibreta i un bolígraf, vaig veure de reüll que el jove assegut a la meva dreta m’observava.
Vaig intentar no semblar molt interessada en ell, però la forma de la seva cara, el color del cabell, la llum dels seus ulls, el vermell dels seus llavis... Tot em va semblar familiar. Sense aguantar més aquella mirada, i per ser sincera, notant un creixent interès en el meu pit per saber qui era l’amo d’aquelles faccions, vaig girar de sobte el cap, clavant els meus ulls violetes en els seus.
La meva sorpresa, és clar, fou rebuda amb un gran somriure... Una de molt sexi...
“Touya!”, vaig cridar ben alt en aquell vagó silenciós que ja havia començat a moure’s, provocant algunes mirades divertides (i d’altres no tant) entre aquells caps viagers. Ignorant-les (un art, crec jo), vaig posar tota la meva atenció en el germà de la meva millor amiga. “Què fas aquí?”, li vaig preguntar estranyada de veure’l entre aquells caps... persones.
Rient-se encantadorament, Touya em contestà: “He hagut de visitar un client a Yokohama, i com no podia anar amb la moto, he decidit agafar el tren.”
“Ah...”, vaig respondre inteligentement, deixant veure com de gran Tomoyo Daidouji tenia la cavitat bucal. Sobreposant-me a la meva turpitud, causada, sens dubte, per la presència d’aquell jove que tenia a la vora, li vaig preguntar: “Per què no podies anar en moto?”
“Bé... No és la imatge que un arquitecte voldria donar a l’home que li dóna de menjar, veritat?”, somrigué. “No puc presentar-me a la seva oficina amb el casc, la jupa de cuiro, muntant sobre la bèstia, per després adquirir la imatge d’un jove treballador i responsable i, diguem, aparentement avorrit... Tinc comprovat que els empresaris no els agrada la idea que els seus empleats sàpiguen divertir-se o tinguem emocions més satisfactòries que el treball... He de disfressar-me cada dia, sinó em quedaré sense treball...”
“Així que, simplement, dónes la imatge de ser un arquitecte treballador, responsable i avorrit...”
“Exacte.”
“Quina merda”, vaig deixar anar sense adonar-me, cosa que em va fer guanyar una mirada plena de sorpresa i, m’atreviria a dir, d’admiració. “Oops... Ho sento”, em vaig disculpar i vaig baixar els ulls a les meves mans, entrelligades a la meva falda.
“No passa res”, em va dir. “Em sorprèn que la bella, dolça i sempre púdica Tomoyo m’hagi sortit amb aquesta exclamació.”
“Hauria de sentir-me orgullosa?”
“Si m’ho estàs preguntant a mi...”
“A quin més?”, el vaig interrompre, a la vegada que girava els ulls cap el cel sense estels.
“... la resposta és sí”, va acabar, ignorant (segurament un art per a ell també) la meva interrupció, encara que no em va semblar que li molestés. “La veritat és que, tot i conèixer-te des que eres una mocosa...”
“Ei!”
“... mai t’havia sentit expressar-te d’una manera que, als ulls (o oïdes) de la teva mare, seria deshonrosa i poc afavoridora per l’hereva Daidouji.”
Va acabar de dir aquella frase, i durant una estona que es va fer eterna, el silenci regnà entre nosaltres. Jo el vaig mirar amb el front arrugat, pensant en una resposta astuta per contestar al seu inadequat comentari. Primer, que em va recordar els anys que el coneixia, vuit per ser exactes, dels quals els tres últims els he pssat completament enamorada d’ell (encara que jo no li ho diria mai). El següent que em va recordar fou que m’havia conegut en una etapa en què jo no feia més que pensar en els vestits que li faria a la Sakura, en les pel·lícules que grabaria de les seves aventures, i en què l’ajudaria per que s’adonés que e Shaoran i ella estaven fets l’un per l’altre.
Afortunadament, vaig superar aquella etapa, i el Shaoran i la Sakura s’animaren a confessar els seus sentiments, cosa que em va deixar una mica de banda (però no molt) i que em portà a passar més temps a casa dels Kinomoto sense Sakura... però sí amb el seu germà. Temps aprofitat i dedicat a enamorar-me’n.
El següent que va passar pel meu cap fou que el Touya també em recordà la mare i la mala relació que tinc amb ella. L’estimo, i molt, no em confoneu, però últimament la nostre relació va pels terres. La raó és que no està d’acord amb la meva elecció en els estudis. No li agrada que hagi escollit Psicologia en lloc d’Administración i Direcció d’Empreses, que era el que ella volia, doncs en el seu pla de la meva vida, ella s’havia proposat que, una cop graduada, em dedicara a l’empresa familiar. Jo i el meu rotund ‘no’ van acabar amb la meva mare envaïda per la desesperació i gairebé a un col·lapse nerviós, vociferant per tot l’hospital que la seva filla l’havia decebut i que s’anava a morir. Les seves maquinacions no li van servir gaire. Conec a la meva mare massa bé com per caure en les seves trampre. Ella és la protagonista de la pel·lícula. L’antagonista.
Un altre punt de discòrdia fou el fet que la meva mare pretenia casar-me en acabar l’institut. Havia escollit per a mi un jove emprenedor i rico per que em portés a l’altar i em donés un munt de fills que heretarien l’empresa... JA! La veritable raó del ‘tracte’ era un contracte entre ambdues empreses.
Sonomi Daidouji, a més d’una gran actriu, és una gran lianta, una manipuladora... I vull deixar de dir coses dolentes de la meva mare perquè no tot és dolent, i ella és... Bé, és la meva mare!
Una cosa que mai vaig dir a la meva mare sobre la negativa al matrimoni, a més de l’evident xantatge i que el noi no era el que cap dona buscaria com a marit (perquè perdia oli...), es basava en el fet que jo ja tenia un home en el meu cor, i de qui jo estava enamorada: Touya Kinomoto.
Touya Kinomoto, a qui ma mare mai acceptaria, em repetia a mi mateixa, perquè era el fill de la seva estimadíssima Nadeshiko i del ‘maleït lladre’ de Fujitaka, a qui jo estimo com si fos el meu pare. El millor de tot és que la meva mare aprecia el Fujitaka... i molt. Però mai li ho dirà. Si permitís que la seva filla i hereva d’una gran foruna es casés amb un jove humil, amb un cor enorme, treballador, responsable, amant de la velocitat, potser una mica tossut, amb estudis superiors i una gran reputació en el món de l’arquitectura... destruiria la imatge de dona freda, rica i poderosa que era. El seu cor, en els negocis, no hi tenia cabuda. I semblava que en la seva vida familiar tampoc hi importaba.
“Tomoyo... Tomoyo...”
La veu del Touya va interrumpre els meus pensaments més pessimistes sobre la meva vida.
“Sí?”, vaig preguntar amb un fil de veu.
“Et passa alguna cosa?”
La seva mirada preocupada em ve enternir tant que els meus pensaments es van esvair al veure els seus ulls, marrons i profunds, que tant amava.
“Estic bé”, vaig dir resoluta.
“Perdona si t’ha molestat que...”
Per tercera vegada vaig haver d’interrompre’l, però en aquesta ocasió no vaig deixar-lo continuar. Una de les meves mans es va col·locar sobre les seves, sobresaltant-lo.
“No passa res... Al cap i a la fi, no has dit cap mentida... És el que ma mare diria si m’hagués sentit parlar així...”
“Però el que digui ta mare no t’importa gens”, va dir el Touya amb veu cantarina, fent-me riure en sentir el seu to de set-ciències.
La seva cara, il·luminada pel seu somriure perfecte, em va provocar que el cor es desbordés... Quin home!
“Tens tota la raó.”, i, amb valentia, vaig prosseguir. “M’importa una merda...”
La forta i encomanadissa riallada es va escoltar per tots els rancons del vagó, i a la que aviat se li uní la meva. Si parlar tan malament provocava que ell rigués amb ganes, aleshores ho faria les vint-i-quatre hores del dia...
Al Touya no se li escoltava riure gaire sovint, no des que la seva germana va comunicar el seu prometatge amb el Shaoran. El Touya no estava completament en contra del jove xinès, perquè en el fons no podia negar que li queia bé. El Shaoran havia demostrat en incontables ocasions que els seus sentiments per la Sakura eren forts i sincers, i que era un home valent, que feia feliç a la seva germana i que seguiria fent-la feliç la resta de la seva vida. Perquè si una cosa estava ben clara era que aquells dos es casarien... I així fou.
El Shaoran li havia demanat a la Sakura que es casés amb ell tres mesos abans. I aviat la boda es va posar en marxa: la data, el temple, el vestit, els invitats, el convit, el pastís, l’orquestra, les dames d’honor, el padrí, la lluna de mel... I el trasllat a Hong Kong.
I això feia que el Touya se sentís, d’alguna forma, vulnerable, la seva germana, a la que havia cuidar amb el seu pare des que Nadeshiko va morir, a la que havia reconfortat quan s’havia fet mal, a qui havia encobert en les seves sortides per atrapar les Cartes de Clow... se n’anava del seu costat. No per sempre, però sí del seu dia a dia.
Aquells pensaments només van escoltar-los una persona, i vaig ser jo... la nit que e Shaoran li propusà matrimoni a la Sakura. Tres mesos enrera.
La jove parella havia anat a sopar, i jo havia estat convidada pel Fujitaka a passar la vetllada amb ells, ja que la mare tampoc estava al país. Després d’un deliciós sopar, el Fujitaka es retirà al seu despatx, deixant-nos a Touya i a mi sols a la sala d’estar, veient una pel·lícula.
I el Touya, simplement, començà a parlar. I jo, simplement, vaig escoltar.
El Touya em confessà que, tot i que els seus poderes havien desaparegut quan se’ls entregà al Yue, havia recuperat alguns, provocant-li ‘sensacions, corades’, com ell sempre les anomenava. Aquella nit, sols al sofà, el Touya ve dir-me que, quan la Sakura i el Shaoran havien començat a sortir, havia vist a la seva germana casada amb el ‘mocós’, i vivint en una preciosa casa... a Hong Kong. I que no trigaria en ocórre. És més, tenia la ‘sensació’ que aquella nit el Shaoran li ho demanaria.
I així fou.
Aquells últims mesos havien estat molt durs per a mi. La meva germana, la meva única germana es casava amb el mocós. I ens deixava al meu pare, a la Tomoyo i a mi, als seus millors amics, a la ciutat que la va veure créixer...
No obstant això, vaig portar bé aquells mesos, gràcies a ella.
Tomoyo. Tan bella i dolça como sempre. Bella i dolça encara que digués paraules tan poc afavoridores per la seva bellesa i dolçor. Per la seva posició.
Tomoyo. Tomoyo Daidouji, he de recordar-me una i mil vegades. Tomoyo Daidouji, de qui estic enamorat i de qui no hauria d’estar-ho. Tomoyo Daidouji, hereva d’una gran fortuna, qui mai et veuria més que el germà de la seva millor amiga, com un simple amic... com un simple viatger en un tren.
Tomoyo... Nom lligat a tantes emocions, i tan desconcertants per a mi.
Tomoyo... El nom de la dona que m’agradaria fer la meva esposa, mare dels meus fills, la meva companya per la resta de les nostres vides... Un somni impossible.
I allí, sentats l’un al costat de l’altres, les cames xocant al son del sotragueig del tren... Jo deixava que la meva ment volés, imaginant el dia de la nostra boda, el rostre dels nostres fills, la passió de les nostres nits, units en una sola ànima...
La felicitat completa. Inabastable.
I parlant vam seguir el nostre camí...
***
Per a mi, aquella mitja hora fou un suplici. Una dona no té el suficient autocontrol per estar-se tants minuts al costat d’un home com el Touya, sense volar tirar-s’hi a sobre i fer cosetes en el brut terra del vagó, sota el meu cel sense estels.
No que jo tingués l’experiència d’haver-ho fet abans... Ni sota un cel sense estels, o sota un amb estels. Ni d’una manera ni de l’altra. Ni de día... ni de tarda... Seguia sent tan pura com el dia que vaig néixer... Bé, aquell dimecres ho era... Ara ja no... Je je...
Recordo que a l’arribar a Tomoeda, el Touya s’oferí a portar-me a casa en la moto, una preciosa Harley Davidson que havia aconseguit comprar després d’estalviar durant anys. Tot i que ja l’havia muntat abans, aquella moto sempre em provocava una sensació de poder... i de respecte.
De poder, perquè a una sempre m’ha encantat saber que, al pujar en aquell enorme trasto, les mans s’han de col·locar al voltant d’ aquella cintura masculina. Sempre m’he sentit més poderosa en saber que tinc, literalment, al Touya a les meves mans, que tenir tants zeros al meu compte corrent. De respecte... perquè aquella moto em donava por. I molt més després d’aquell accident que el Touya havia tingut l’estiu anterior, en relliscar amb un dels senyals de trànsit que hi ha pintats a l’asfalt enmig d’un intens plugim que l’havia sorprès en tornar de l’oficina. Les ferides es van curar ràpidament, només unes rascades als genolls i als colzes. I, gràcies als déus, que portava el casc.
Apartant aquells records, li vaig respondre al Touya si no li importava portar-me amb ell. La meva mare estava a l’estranger de nou, a Nova York aquest cop, i ell va accedir-hi. És més, em va convidar a sopar amb ell. I jo vaig acceptar encantada.
I em vaig muntar a la moto, el meu cos ben enganxat al del Touya, sentint la seva calor, i em vaig deixar portar a casa seva, com si si es tractés del palau d’un príncep.
I aquella nit, entre aquelles quatre parets, realment em vaig sentir com una princesa que es convertia en una reina.
Notes de l’autora: Per primera vegada, he decidit traduir una de les meves històries al català, com a prova. Espero que algú s’animi a llegir-la, sinó no continuaré amb els següents capítols, i em dedicaré a la història en castellà.
Molts petons, i us agrairia que em deixessiu algun comentari...
(20.3.07) He tornat a publicar la història perquè he corregit un munt d’errors gramaticals i ortogràfics que havia passat de llarg. Perdoneu-me!
Mery
