LA CULPA LA VA TENIR EL TREN (6.6.07)
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol tercer: Cel estelat
Ni dos passos separaven el meu cos del d’en Touya. Ell estava de peu davant meu, amb un braç alçat per acariciar-me. A la fi els seus dits van tocar la meva pell. No va ser la meva galta, ni el meu coll. En Touya va preferir els meus llavis.
El polze va acaronar suaument el meu llavi inferior. Els seus dits van seguir el recorregut natural del meu rsotre i van acabar delectant-se amb la meva mandíbula, baixant fins va arribar a la barbeta. La seva altra mà es va fer amb la meva galta, i amb tanta parsimònia que va aconseguir impacientar-me fins al moll de l’os, es va agenollar entre les meves cames obertes. Es va col·locar fins trobar la posició més adequada, sense que els seus ulls abandonessin els meus, i sense que els seus dits deixessin la meva pell ardent.
Va apropar la seva cara a la meva, i els nostres nassos es van trobar. Amb un somriure, en Touya va desconectar els nostres ulls. Jo em vaig riure, i vaig agafar el seu rostre entre les meves mans, i amb valentia, vaig apretar les meves cames al seu voltant.
No feia ni dues hores que havia somiat desperta amb la possibilitat de tenir-lo entre els meus braços, entre les meves cames...
I la fantasia inacabada es va revelar inacceptable... La realitat era mil vegades millor.
El fred va posseir-me, ja que en Touya va preferir que les seves mans trobessin un lloc més vast per tocar, i va escollir intel·ligentment les formes dels meus malucs. Els moviments circulars eren ferms però nerviosos, insegurs que, possiblement, jo m’hi negués. Li demostraria a en Touya Kinomoto que tot el que ell fes em semblava meravellós.
I molt més encara.
----------------
Va ser molt graciós quan la punta del meu nas va fregar el seu. I em va agradar molt més aquell contacte en escoltar la seva suau riallada. Semblava que els nostres rostres, units pels nostres nassos, i no les nostres boques, fos la més dolça de les carícies.
Però jo volia més. I vaig percebre que ella també.
La Tomoyo va agafar-me de les galtes amb les seves mans, suaus com la porcellana, envellutades com la més delicada de les robes, calents com les brases, i el calor va encendre’m quan les seves cames em van apretar amb força, apropant els nostres cossos.
Content en veure que ella m’acceptava, vaig posar les mans als seus malucs, lloc que feia mesos que volia explorar amb mans, ulls i boca... I vaig començar a acaronar-la lentament, movent les mans en cercles, intentant tocar cada centímetre de pell.
El seu alè topava amb la meva boca, la qual desitjava tastar el seu sabor, i les seves mans caminaren fins al meu cabell, on els àgils dits es van perdre entre els meus flocs negres.
I ella va donar el primer pas.
Va fregar el seu nas amb el meu un altre cop, mentre tancava els seus ulls a la vegada que jo obria els meus. Crec que estaria boig si em perdés el rostre d’aquesta bellísima dona en besar-la per primera vegada.
No sé com, però ho sabia... Sabia que no seria l’últim cop que m’apoderaria d’aquells llavis... però ja no hi haurien més ‘primers petons’ amb ella. I no anava a perdre-m’ho de cap de les maneres...
Quan els seus llavis s’aproximaven perillosament, vaig saber que estàvem perduts... Que jo estava perdut.
Perdut per l’amor.
Perdut per ella.
I sense esperar un minut més, la vaig besar.
---------------
I sense esperar un minut més, em va besar.
Mai abans havia cregut la Sakura quan em va narrar, pas a pas, fins el més petit detall, el primer petó amb en Shaoran. Mai abans l’havia cregut quan em va dir que va sentir un milió d’explosions en el seu interior en sentir els llavis sobre els seus per primer cop.
Mai abans l’havia cregut. I ara tampoc ho faig.
Perquè no vaig sentir res d’això en besar en Touya.
No vaig sentir cap explosió quan en Touya va posar els seus llavis sobre els meus. N vaig sentir que tot desaparegués al meu voltant. No sentia el meu cor bategar mil per hora. No vaig sentir la suavitat dels seus llavis, la humitat de la seva llengua, les mossegades dels seus dents...
...perquè, simplement, vaig deixar de respirar.
La manca d’oxigen al cervell provoca aquestes coses.
Estava massa pendet d’en Touya que no em vaig adonar ni em vaig preocupar de res més.
No vaig sentir el meu cor bategar a mil per hora, perquè simplement va deixar de funcionar. El meu cos estava massa preocupat amb aquell peró que va detenir la resta d’òrgans que no estaven implicats en els nostres petons.
No vaig sentir la suavitat dels seus llavis, ni la humitat de la seva llengua, ni els seus dents mossegant-me perquè estava capficada en sentir en Touya.
No vaig sentir que tot s’esvaís al meu voltant, perquè ja feia una bona estona que només el sentia a ell.
No vaig sentir cap esclat al meu interior, perquè vaig experimentar allò que anomenen ‘combustió espontània’.
No sentia res semblant mentre besava en Touya, perquè només sentia en Touya.
I res més importava.
Només ell i jo, els nostres cossos dansant al so d’un petó enmig de la sala d’estar, amb la tele en marxa i tots els llums encesos, per tal que tot el barri ens pogués veure a través de la finestra.
I, simplement, res més importava.
---------------
Un petó es va convertir en un altre, i el següent en un més profund, més íntim, més intens. Els nostres petons es confonien i s’entreteixien l’un amb l’altre per formes el més bell dels òsculs.
Però els petons em semblaven poc. El meu cos no se sentia del tot satisfet: la necesitaba. Volia la Tomoyo. Desitjava la Tomoyo. Això no obstant, una faç de conciencia va donar-se pas al meu cap, fent-me comprendre que havia d’esperar, no podia sucumbir a la tentació que era aquella bella jove, per molt que la desitgés. La Tomoyo s’havia rendit als nostres petons, però potser no volia que passés res més. Al cap i a la fi, sabia perfectament que la Tomoyo no havia tingut parella, així que estava bastant segur que la Tomoyo encara era verge. Estimava aquella noieta que es removia entre els meus braços, però mai la obligaria a fer alguna cosa que no volgués fer.
Recordo que els nostres petons, ràpids i impacients, van esdevenir lents, lànguids, per poder descobrir-nos més a fons, i, segons el meu punt de vista, per calmar els meus impulsos, atès que ja començaven a mostrar-se indecorosament sota els pantalons.
La Tomoyo va parar de besar-me, apartant el seus rostre del meu, encara que les seves mans seguien enganxades a les meves galtes, amanyagant-les imperceptiblement. Vaig veure els seus ulls ennuvolar-se pel desig i la passió que m’havien posseït a mi també. Em va mirar fixament, intentant transmetre tot allò que sentia en aquell moment, perduts en ells mateixos.
Jo li vaig acariciar els seus llavis, recorrent-los i gaudint del seu color, vermells com la sang, per la fricció dels nostres petons.
“Touya...” va suspirar ella, i va apartar les mans de la meva cara, duent-les cap al meu pit, com si volgués comprobar que jo continuava entre les seves cames, que els nostres petons no havien estat un somno, ni una fantasia, ni una visió... Que els nostres petons no havien estat una jugada de la nostra imaginació.
I tot i el desig de conèixer el sabor de la seva boca havia estat saciat, em vaig trobar en un camí sense sortida: el meu cor demanava més, però el meu cap deia que calia esperar.
Em considero un home cavallerós, i per aquesta raó vaig fer cas al meu cap, a la lògica sobre la qual la decisió no era meva, sinó de la Tomoyo.
Mai havia pensat, tanmateix, que ella prengués la iniciativa aquella tarda de pació i que acabés coneixent cada centímetre de la seva pell.
Per això, una alarma es va encendre dins meu quan ella, en lloc de separar-me del seu cos, em va acostar més a ells, i les seves mans entremaliades, en comptes de tornar a les meves galtes, es van aproximar lentament a la vora de la seva camisa, i sense pensar-s’ho gaire, me la va treure...
---------------
Una força deconeguda em va donar valor per fer el que en veritat volia fer en aquell moment: despullar-lo.
Així que vaig començar amb la seva camisa, que era la principal peça de roba que destorbava la meva exploració, el meu camí al paradís.
Sabia que estar amb en Touya seria el paradís. M’ho havia demostrat amb petons que, literalment, havia emborratxat el meu sentit comú. Perquè no hauria d’haver oblidat on estàvem: enmig de la sala d’estar, amb els llums encesos i davant de la finestra que donava al carrer. I tampoc hauria d’haver-me oblidat que, per molt que estiguessim sols, el Fujitaka i la Sakura podrien aparèixer en qualsevol moment. Però semblava que el meu cap no funcionava correctament i que havia escollit desprendre’s de les últimes escletxes d’educació, vergonya i conciencia per aquells mateixos finestrals.
En Touya no es va resistir. No es va oposar en què jo em deseixís de les últimes peces de roba que duia. I ell feia el mateix. Les seves mans van quedar darrere, i solçament, com si estigués demanant permís, em va desposseir de la meva roba sense presses.
Aviat ens vam quedar en roba interior, exactament en la mateixa posició en què havíem començat. Amb braó, vaig decidir que ja era hora de treure-li l’última peça. Reconeixo que era injust, ja que encara portava el sostenidor i les calcetes, però era tanta la impaciencia que cremava dins meu, que em va donar exactament igual. I, per ser sincera, a en Touya no li semblava molestar -li pas.
Així que es va quedar a pèl, mentre jo, que no havia mostrar tots els meus encants, mirava embaladida el seu cos cepat. Tot ell irradiava força, poder, masculinitat i infinita pació. El seu enorme cos (tot era enorme!) deixava veure que en Touya seguia essent el jove atlètic que vaig conèixer amb onze anys. I jo el tenia davant meu disposat a oferir-me tots els plaers inimaginables!
I jo volia donar-li el mateix. A poc a poc, les meves mans van abandonar la seva esquena, on havien acabat residint a mida que els nostres descobriments es feien més atrevits, i van anar a la meva, on vaig trobar el fermall del meu sostenidor. El vaig descordar amb nerviosisme, ja que era la primera vegada que permetia que algú veiés les meves parts més íntimes. Els tirants van anar baixant lentament pels meus braços, fins desprendre-me’n completament. I en Touya va descobrir com eren els meus pits.
“Bellíssima...” va suspirar ell, hipnotizat, i no va trigar en acariciar, besar, llepar i mossegar les meves mamelles.
Vaig gemegar. Vaig gemegar com mai havia gemegat, com mai havia imaginat que gemegaria. No només perquè en Touya m’acariciava. Sinó perquè en Touya m’acariciava.
I sense demorar-me més, un cop en Touya estava content per l’atenció que havia doant als meus pits, em va despullar del tot. Totalment esposada.
I no em referia només físicament.
---------------
Encara que vaig enyorar els seus pits, em va encantar el que vaig desentranyar sota la fina tela de llenceria que ocultava l’últim dels seus racons més amagats.
Les meves mans descendiren pels seus costats, allunyant-me dels seus sins, passant per la seva cintura i acomodant-se en els seus malucs. I els meus dits, àgils, es van desfer de l’últim tros de roba que la cobria, baixant-lo per les seves cames.
Després de tirar-lo per sobre les meves espatlles, em vaig apropar, encara entre les seves mans, i la vaig sentir per complet. Li vaig donar un petó, entregant-li tot, i ella em va respondre aferrant-se contra el meu cos, rodejant-me amb les seves cames, unint el seu centre amb el meu.
Amb compte vaig agafar-la per fer-la baixar del sofá i acomodant-la sobre la catifa. Vaig agafar un dels coixins i el vaig col·locar sota el seu cap, la vaig mirar aleshores amb atenció, per asegurar-me de que realment volia estar amb mi. Però vaig sentir que una mirada no era suficient... Malgrat els anys, malgrat que a vegades podíem conversar amb un intercanvi de mirades, necessitava escoltar-ho dels seus llavis...
“Tomoyo...”, vaig murmurar, alhora que acariciava el seu cabell negre, escampat sobre la coixinera. “Vull que siguis sincera... estàs segura que vols fer-ho?”, li vaig preguntar, mentre que en el meu cap repetia una vegada i una altra, suplicant.li amb els ulls que la seva reposta fos afirmativa.
“Touya... Fa molt de temps que ho desitjo... Massa temps...” la Tomoyo va acariciar la meva galta, el front i va tornar a baixar la seva mà fins a la nuca, apropant-me a ella. “Més temps del que recordo... ¡Per favor!”, em suplicà. “No paris ara, perquè no ho suportaria...” Es va detenir. La seva veu era suau i embriagador. I confessà: “T’estimo. T’estimo, Touya...”
“Tomoyo, jo...” vaig començar, però ella no em va deixar parlar.
“No sé com va passar... I la veritat és que no m’importa. Sé que em vaig enamorar de tu, i que porto anys sentint-me així... Però vaig pensar que...” un sanglot va impedir-li continuar, però va aguantar les llàgrimes i va dir amb fermesa: “Però vaig pensar, sempre he pensat que només veies a ‘l’amiga de la teva germana’, que no podies i mai podries veure’m com una dona. Jo...”
I aquesat vegada vaig ser jo qui no la va deixar parlar, beasnt-la repetidamente, ja que no volia que les seves llàgrimes s’apoderessin de la seva bellesa en aquell instant, Ella va perdre’s en les sensacions, s’abandonà al meu tacte... I la vaig fer meva.
I quan entrava en ella, li vaig dir:
“Jo també t’estimo, Tomoyo... Jo també t’estimo... t’estimo...”
I vaig enterrar-me en ella.
---------------
En Touya m’estimava!
No ho creia. No ho assimilava. Però m’ho va demostrar fent-me l’amor.
No va haver dolor, o jo no ho veig sentir. Estava massa ocupada sentint altres coses. No se’m va fer estranya la presència d’en Touya al meu interior. És més, semblava que el meu cos estigués modelat expressament per a que conquerís la meva femeneïtat per la resta de la meva vida.
I vam començar a moure’ns rítmicamente, un ritme lent però curós, i després, sense poder evitar-ho, els nostres cossos van prende el control i ens abandonarem al vaivé del nostre amor.
Em va donar igual estar en el terra de la sala d’estar, amb la catifa esgarrapant-me l’esquena, o que algú pogués descobrir-nos, o que les cortines no estiguessin corregudes...
Només importava que en Touya i lo érem un.
A la fi.
---------------
El meu pols començava a recuperar el seu ritme normal. La Tomoyo estava arraulida al meu costat, i la seva mà recorria el meu pit, rient-se quan veia que em feia pessigolles, petonejant els meus mugrons de tant en tant, i amanyagant parts de la meva anatomia que feia poc estaven posseint aquesta dona.
Un calfred va atravesar-me, així que vaig aixecar-me del terra per agafar una manta que sempre hi havia sobre el sofá. Vaig tornar al seu costat, i ens vam tapar, gaudint de la nostra proximitat.
Vam començar a besar-nos, i vaig sentir la fiblada de plaer que anunciava que estava excitat de nou. La Tomoyo, és clar, va tornar a acariciar-me. Jo no m’anava a quedar endarrera, per la qual cosa veig tornar-li el gest de la mateixa forma.
Pocs minuts després, la Tomoyo em va demanar que anessim a la meva habitació, on estaríem més còmodes. Jo vaig aceptar la seva idea i ens vam aixecar de terra. No em va donar temps a pensar-ho ni un segon, però la vaig alçar en braços i la vaig pujar per les escales fins a l’habitació.
Ella no deixava de riure...
Amb delicadesa la vaig dipositar sobre el llit, i la vaig observar, estirada entre els meus llençols, ajeguda a les coixineres... I el desig regnà de nou.
Allí vam tornar a fer l’amor.
Tan absorts estàvem en nosaltres que no vam oïr la porta principal obrir-se, ni una suau exclamació de sorpresa que algú va exhalar en veure la nostra roba espargida pel terra de la sala d’estar, ni vam veure la meva germana col·locar una orella sobre la meva porta (¡voyeur!) per sentir els nostres gemecs, ni al meu pare apartant-la d’allà per atorgar-nos privacitat, amb un somriure en els seus llavis...
Estàvem massa embadalits en nosaltres que no vam sentir els nostres cors fer ‘click’...
A la fi.
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol tercer: Cel estelat
Ni dos passos separaven el meu cos del d’en Touya. Ell estava de peu davant meu, amb un braç alçat per acariciar-me. A la fi els seus dits van tocar la meva pell. No va ser la meva galta, ni el meu coll. En Touya va preferir els meus llavis.
El polze va acaronar suaument el meu llavi inferior. Els seus dits van seguir el recorregut natural del meu rsotre i van acabar delectant-se amb la meva mandíbula, baixant fins va arribar a la barbeta. La seva altra mà es va fer amb la meva galta, i amb tanta parsimònia que va aconseguir impacientar-me fins al moll de l’os, es va agenollar entre les meves cames obertes. Es va col·locar fins trobar la posició més adequada, sense que els seus ulls abandonessin els meus, i sense que els seus dits deixessin la meva pell ardent.
Va apropar la seva cara a la meva, i els nostres nassos es van trobar. Amb un somriure, en Touya va desconectar els nostres ulls. Jo em vaig riure, i vaig agafar el seu rostre entre les meves mans, i amb valentia, vaig apretar les meves cames al seu voltant.
No feia ni dues hores que havia somiat desperta amb la possibilitat de tenir-lo entre els meus braços, entre les meves cames...
I la fantasia inacabada es va revelar inacceptable... La realitat era mil vegades millor.
El fred va posseir-me, ja que en Touya va preferir que les seves mans trobessin un lloc més vast per tocar, i va escollir intel·ligentment les formes dels meus malucs. Els moviments circulars eren ferms però nerviosos, insegurs que, possiblement, jo m’hi negués. Li demostraria a en Touya Kinomoto que tot el que ell fes em semblava meravellós.
I molt més encara.
----------------
Va ser molt graciós quan la punta del meu nas va fregar el seu. I em va agradar molt més aquell contacte en escoltar la seva suau riallada. Semblava que els nostres rostres, units pels nostres nassos, i no les nostres boques, fos la més dolça de les carícies.
Però jo volia més. I vaig percebre que ella també.
La Tomoyo va agafar-me de les galtes amb les seves mans, suaus com la porcellana, envellutades com la més delicada de les robes, calents com les brases, i el calor va encendre’m quan les seves cames em van apretar amb força, apropant els nostres cossos.
Content en veure que ella m’acceptava, vaig posar les mans als seus malucs, lloc que feia mesos que volia explorar amb mans, ulls i boca... I vaig començar a acaronar-la lentament, movent les mans en cercles, intentant tocar cada centímetre de pell.
El seu alè topava amb la meva boca, la qual desitjava tastar el seu sabor, i les seves mans caminaren fins al meu cabell, on els àgils dits es van perdre entre els meus flocs negres.
I ella va donar el primer pas.
Va fregar el seu nas amb el meu un altre cop, mentre tancava els seus ulls a la vegada que jo obria els meus. Crec que estaria boig si em perdés el rostre d’aquesta bellísima dona en besar-la per primera vegada.
No sé com, però ho sabia... Sabia que no seria l’últim cop que m’apoderaria d’aquells llavis... però ja no hi haurien més ‘primers petons’ amb ella. I no anava a perdre-m’ho de cap de les maneres...
Quan els seus llavis s’aproximaven perillosament, vaig saber que estàvem perduts... Que jo estava perdut.
Perdut per l’amor.
Perdut per ella.
I sense esperar un minut més, la vaig besar.
---------------
I sense esperar un minut més, em va besar.
Mai abans havia cregut la Sakura quan em va narrar, pas a pas, fins el més petit detall, el primer petó amb en Shaoran. Mai abans l’havia cregut quan em va dir que va sentir un milió d’explosions en el seu interior en sentir els llavis sobre els seus per primer cop.
Mai abans l’havia cregut. I ara tampoc ho faig.
Perquè no vaig sentir res d’això en besar en Touya.
No vaig sentir cap explosió quan en Touya va posar els seus llavis sobre els meus. N vaig sentir que tot desaparegués al meu voltant. No sentia el meu cor bategar mil per hora. No vaig sentir la suavitat dels seus llavis, la humitat de la seva llengua, les mossegades dels seus dents...
...perquè, simplement, vaig deixar de respirar.
La manca d’oxigen al cervell provoca aquestes coses.
Estava massa pendet d’en Touya que no em vaig adonar ni em vaig preocupar de res més.
No vaig sentir el meu cor bategar a mil per hora, perquè simplement va deixar de funcionar. El meu cos estava massa preocupat amb aquell peró que va detenir la resta d’òrgans que no estaven implicats en els nostres petons.
No vaig sentir la suavitat dels seus llavis, ni la humitat de la seva llengua, ni els seus dents mossegant-me perquè estava capficada en sentir en Touya.
No vaig sentir que tot s’esvaís al meu voltant, perquè ja feia una bona estona que només el sentia a ell.
No vaig sentir cap esclat al meu interior, perquè vaig experimentar allò que anomenen ‘combustió espontània’.
No sentia res semblant mentre besava en Touya, perquè només sentia en Touya.
I res més importava.
Només ell i jo, els nostres cossos dansant al so d’un petó enmig de la sala d’estar, amb la tele en marxa i tots els llums encesos, per tal que tot el barri ens pogués veure a través de la finestra.
I, simplement, res més importava.
---------------
Un petó es va convertir en un altre, i el següent en un més profund, més íntim, més intens. Els nostres petons es confonien i s’entreteixien l’un amb l’altre per formes el més bell dels òsculs.
Però els petons em semblaven poc. El meu cos no se sentia del tot satisfet: la necesitaba. Volia la Tomoyo. Desitjava la Tomoyo. Això no obstant, una faç de conciencia va donar-se pas al meu cap, fent-me comprendre que havia d’esperar, no podia sucumbir a la tentació que era aquella bella jove, per molt que la desitgés. La Tomoyo s’havia rendit als nostres petons, però potser no volia que passés res més. Al cap i a la fi, sabia perfectament que la Tomoyo no havia tingut parella, així que estava bastant segur que la Tomoyo encara era verge. Estimava aquella noieta que es removia entre els meus braços, però mai la obligaria a fer alguna cosa que no volgués fer.
Recordo que els nostres petons, ràpids i impacients, van esdevenir lents, lànguids, per poder descobrir-nos més a fons, i, segons el meu punt de vista, per calmar els meus impulsos, atès que ja començaven a mostrar-se indecorosament sota els pantalons.
La Tomoyo va parar de besar-me, apartant el seus rostre del meu, encara que les seves mans seguien enganxades a les meves galtes, amanyagant-les imperceptiblement. Vaig veure els seus ulls ennuvolar-se pel desig i la passió que m’havien posseït a mi també. Em va mirar fixament, intentant transmetre tot allò que sentia en aquell moment, perduts en ells mateixos.
Jo li vaig acariciar els seus llavis, recorrent-los i gaudint del seu color, vermells com la sang, per la fricció dels nostres petons.
“Touya...” va suspirar ella, i va apartar les mans de la meva cara, duent-les cap al meu pit, com si volgués comprobar que jo continuava entre les seves cames, que els nostres petons no havien estat un somno, ni una fantasia, ni una visió... Que els nostres petons no havien estat una jugada de la nostra imaginació.
I tot i el desig de conèixer el sabor de la seva boca havia estat saciat, em vaig trobar en un camí sense sortida: el meu cor demanava més, però el meu cap deia que calia esperar.
Em considero un home cavallerós, i per aquesta raó vaig fer cas al meu cap, a la lògica sobre la qual la decisió no era meva, sinó de la Tomoyo.
Mai havia pensat, tanmateix, que ella prengués la iniciativa aquella tarda de pació i que acabés coneixent cada centímetre de la seva pell.
Per això, una alarma es va encendre dins meu quan ella, en lloc de separar-me del seu cos, em va acostar més a ells, i les seves mans entremaliades, en comptes de tornar a les meves galtes, es van aproximar lentament a la vora de la seva camisa, i sense pensar-s’ho gaire, me la va treure...
---------------
Una força deconeguda em va donar valor per fer el que en veritat volia fer en aquell moment: despullar-lo.
Així que vaig començar amb la seva camisa, que era la principal peça de roba que destorbava la meva exploració, el meu camí al paradís.
Sabia que estar amb en Touya seria el paradís. M’ho havia demostrat amb petons que, literalment, havia emborratxat el meu sentit comú. Perquè no hauria d’haver oblidat on estàvem: enmig de la sala d’estar, amb els llums encesos i davant de la finestra que donava al carrer. I tampoc hauria d’haver-me oblidat que, per molt que estiguessim sols, el Fujitaka i la Sakura podrien aparèixer en qualsevol moment. Però semblava que el meu cap no funcionava correctament i que havia escollit desprendre’s de les últimes escletxes d’educació, vergonya i conciencia per aquells mateixos finestrals.
En Touya no es va resistir. No es va oposar en què jo em deseixís de les últimes peces de roba que duia. I ell feia el mateix. Les seves mans van quedar darrere, i solçament, com si estigués demanant permís, em va desposseir de la meva roba sense presses.
Aviat ens vam quedar en roba interior, exactament en la mateixa posició en què havíem començat. Amb braó, vaig decidir que ja era hora de treure-li l’última peça. Reconeixo que era injust, ja que encara portava el sostenidor i les calcetes, però era tanta la impaciencia que cremava dins meu, que em va donar exactament igual. I, per ser sincera, a en Touya no li semblava molestar -li pas.
Així que es va quedar a pèl, mentre jo, que no havia mostrar tots els meus encants, mirava embaladida el seu cos cepat. Tot ell irradiava força, poder, masculinitat i infinita pació. El seu enorme cos (tot era enorme!) deixava veure que en Touya seguia essent el jove atlètic que vaig conèixer amb onze anys. I jo el tenia davant meu disposat a oferir-me tots els plaers inimaginables!
I jo volia donar-li el mateix. A poc a poc, les meves mans van abandonar la seva esquena, on havien acabat residint a mida que els nostres descobriments es feien més atrevits, i van anar a la meva, on vaig trobar el fermall del meu sostenidor. El vaig descordar amb nerviosisme, ja que era la primera vegada que permetia que algú veiés les meves parts més íntimes. Els tirants van anar baixant lentament pels meus braços, fins desprendre-me’n completament. I en Touya va descobrir com eren els meus pits.
“Bellíssima...” va suspirar ell, hipnotizat, i no va trigar en acariciar, besar, llepar i mossegar les meves mamelles.
Vaig gemegar. Vaig gemegar com mai havia gemegat, com mai havia imaginat que gemegaria. No només perquè en Touya m’acariciava. Sinó perquè en Touya m’acariciava.
I sense demorar-me més, un cop en Touya estava content per l’atenció que havia doant als meus pits, em va despullar del tot. Totalment esposada.
I no em referia només físicament.
---------------
Encara que vaig enyorar els seus pits, em va encantar el que vaig desentranyar sota la fina tela de llenceria que ocultava l’últim dels seus racons més amagats.
Les meves mans descendiren pels seus costats, allunyant-me dels seus sins, passant per la seva cintura i acomodant-se en els seus malucs. I els meus dits, àgils, es van desfer de l’últim tros de roba que la cobria, baixant-lo per les seves cames.
Després de tirar-lo per sobre les meves espatlles, em vaig apropar, encara entre les seves mans, i la vaig sentir per complet. Li vaig donar un petó, entregant-li tot, i ella em va respondre aferrant-se contra el meu cos, rodejant-me amb les seves cames, unint el seu centre amb el meu.
Amb compte vaig agafar-la per fer-la baixar del sofá i acomodant-la sobre la catifa. Vaig agafar un dels coixins i el vaig col·locar sota el seu cap, la vaig mirar aleshores amb atenció, per asegurar-me de que realment volia estar amb mi. Però vaig sentir que una mirada no era suficient... Malgrat els anys, malgrat que a vegades podíem conversar amb un intercanvi de mirades, necessitava escoltar-ho dels seus llavis...
“Tomoyo...”, vaig murmurar, alhora que acariciava el seu cabell negre, escampat sobre la coixinera. “Vull que siguis sincera... estàs segura que vols fer-ho?”, li vaig preguntar, mentre que en el meu cap repetia una vegada i una altra, suplicant.li amb els ulls que la seva reposta fos afirmativa.
“Touya... Fa molt de temps que ho desitjo... Massa temps...” la Tomoyo va acariciar la meva galta, el front i va tornar a baixar la seva mà fins a la nuca, apropant-me a ella. “Més temps del que recordo... ¡Per favor!”, em suplicà. “No paris ara, perquè no ho suportaria...” Es va detenir. La seva veu era suau i embriagador. I confessà: “T’estimo. T’estimo, Touya...”
“Tomoyo, jo...” vaig començar, però ella no em va deixar parlar.
“No sé com va passar... I la veritat és que no m’importa. Sé que em vaig enamorar de tu, i que porto anys sentint-me així... Però vaig pensar que...” un sanglot va impedir-li continuar, però va aguantar les llàgrimes i va dir amb fermesa: “Però vaig pensar, sempre he pensat que només veies a ‘l’amiga de la teva germana’, que no podies i mai podries veure’m com una dona. Jo...”
I aquesat vegada vaig ser jo qui no la va deixar parlar, beasnt-la repetidamente, ja que no volia que les seves llàgrimes s’apoderessin de la seva bellesa en aquell instant, Ella va perdre’s en les sensacions, s’abandonà al meu tacte... I la vaig fer meva.
I quan entrava en ella, li vaig dir:
“Jo també t’estimo, Tomoyo... Jo també t’estimo... t’estimo...”
I vaig enterrar-me en ella.
---------------
En Touya m’estimava!
No ho creia. No ho assimilava. Però m’ho va demostrar fent-me l’amor.
No va haver dolor, o jo no ho veig sentir. Estava massa ocupada sentint altres coses. No se’m va fer estranya la presència d’en Touya al meu interior. És més, semblava que el meu cos estigués modelat expressament per a que conquerís la meva femeneïtat per la resta de la meva vida.
I vam començar a moure’ns rítmicamente, un ritme lent però curós, i després, sense poder evitar-ho, els nostres cossos van prende el control i ens abandonarem al vaivé del nostre amor.
Em va donar igual estar en el terra de la sala d’estar, amb la catifa esgarrapant-me l’esquena, o que algú pogués descobrir-nos, o que les cortines no estiguessin corregudes...
Només importava que en Touya i lo érem un.
A la fi.
---------------
El meu pols començava a recuperar el seu ritme normal. La Tomoyo estava arraulida al meu costat, i la seva mà recorria el meu pit, rient-se quan veia que em feia pessigolles, petonejant els meus mugrons de tant en tant, i amanyagant parts de la meva anatomia que feia poc estaven posseint aquesta dona.
Un calfred va atravesar-me, així que vaig aixecar-me del terra per agafar una manta que sempre hi havia sobre el sofá. Vaig tornar al seu costat, i ens vam tapar, gaudint de la nostra proximitat.
Vam començar a besar-nos, i vaig sentir la fiblada de plaer que anunciava que estava excitat de nou. La Tomoyo, és clar, va tornar a acariciar-me. Jo no m’anava a quedar endarrera, per la qual cosa veig tornar-li el gest de la mateixa forma.
Pocs minuts després, la Tomoyo em va demanar que anessim a la meva habitació, on estaríem més còmodes. Jo vaig aceptar la seva idea i ens vam aixecar de terra. No em va donar temps a pensar-ho ni un segon, però la vaig alçar en braços i la vaig pujar per les escales fins a l’habitació.
Ella no deixava de riure...
Amb delicadesa la vaig dipositar sobre el llit, i la vaig observar, estirada entre els meus llençols, ajeguda a les coixineres... I el desig regnà de nou.
Allí vam tornar a fer l’amor.
Tan absorts estàvem en nosaltres que no vam oïr la porta principal obrir-se, ni una suau exclamació de sorpresa que algú va exhalar en veure la nostra roba espargida pel terra de la sala d’estar, ni vam veure la meva germana col·locar una orella sobre la meva porta (¡voyeur!) per sentir els nostres gemecs, ni al meu pare apartant-la d’allà per atorgar-nos privacitat, amb un somriure en els seus llavis...
Estàvem massa embadalits en nosaltres que no vam sentir els nostres cors fer ‘click’...
A la fi.
Notes de l’autora: Ja sé que feia molt de temps que no pujava res, però no tenia temps (i confesso que no tenia gaire ganes de traduir tantes pàgines... però ja està fet!)
Espero els vostres comentaris.
Petons,
Mery
