LA CULPA LA VA TENIR EL TREN (31.3.07)
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol segon: Estavellar-se contra el cel
Aquell viatge en tren va canviar la meva vida completament. Ningú amb prou seny pensaria que un trajecte de mitja hora entre un lloc i un altre, des de la universitat i Tomoeda, i viceversa, un viatge que realitzes una mitjana de deu cops per setmana, pot arribar a ser tan trascendental. Perquè mai imaginaries que, en aquesa mitja hora, canviarien tantes coses en la teva vida...
------------------
Recordo, quan era un patufet de nou anys, com la vida de la meva família va patir un gir de cent vuitanta graus. A vegades, els canvis són a millor... però no en aquella ocasió. A la meva mare li van diagnosticar un cas avançat de càncer. Un tumor. Al cervell.
La salut de la meva mare empitjorà dràsticament. Jo la recordava com una dona enèrgica i optimista. La seva vitalitat va convertir-se en cansament i depressió. La meva mare, a la que jo sempre havia vist amb un gran somriure als seus llavis, es convertia, a poc a poc, en un fantasma. La meva mare ja no cantava, ja no tocava el piano totes les tardes amb mi, ja no feia pastissos de xocolata farcit de melmelada de móres, ja no passejava a la meva germana als matins pel parc després de deixar-me a l’escola...
La meva mare ja no estava amb nosaltres.
Els dies, per a la meva família, es van fer insofribles. La monotonia i la tristesa es convertiren en els monarques de la nostra casa... quan abans la reina havia estat l’alegria. L’alegria ens havia abandonat... i poc temps després ho va fer la meva mare.
Fou un matí de primavera, amb els cireres que inundaven els carrers de colors... de pau. La meva mare va exhalar el seu últim suspir un plàcid matí, amb el meu pare al seu costat, el rostre cobert de llàgrimes, i la seva mà fortament agafada a la seva.
Pocs dies després, la casa s’omplí de persones. Algunes de conegudes... d’altres no les havia vist mai abans. Tot i així recordo que totes elles ens miraven a mi i a la meva germana amb ulls tristos, plens de compassió, com si amb els seus iris poguéssin veure realment com de difícil podria ser per uns petits la pèrdua de la seva mare.
A partir d’aquell moment, la casa va semblar més buida encara. Durant aquelles setmanes d’agonia, la meva mare havia estat allí. Ara ja no. Ara ja no veuria la bella faç de la dona que em va donar la vida. No sentiria les seves abraçades, ni els seus petons, ni els seus xiuxiuejos, ni les seves riallades... La mama ja no hi era.
“La mama ja no està, Sakura,” li deia el meu pare cada dia a la Sakura quan demanava a crits que fos ella qui li donés de menjar. “La mama està al cel... Està en un lloc molt millor... on ja no està malalta... on ja no sent dolor. Està en un lloc en el qual, encara que no pugui tocar-te, pot veure’t i ajudar-te...”
La Sakura el mirava als ulls, a través de les seves ulleres, amb les galtones mullades per les llàgrimes i li responia: “Però ja no podré tornar a veure-la... ¡Jo vull veure-la!”
I així fou com va néixer el costum de col·locar una fotografia de la mare perquè la petita Sakura la saludés tots els matins. Amb el córrer dels anys, la Sakura va créixer i va seguir saludant la nostra mare-fotografia. El que la Sakura no sabia aleshores era que jo sí podia veure la mare. Veure-la i parlar amb ella.
Un adolescent com jo va pensar en un principi que el pare havia mentit. ¡Podia veure la mare! Ell havia afirmat que allò era impossible. Ens havia assegurat que la nostra mare estava en un lloc millor... ¡però ella seguia amb nosaltres!
Les seves paraules eren d’ànim. Em parlava perquè m’animés, perquè m’esforcés en els moments més durs... Aleshores, les seves paraules van ser de consell... d’avís. En ocasions em parlava per dir-me que aviat passaria alguna cosa bona. Poc després vaig conéixer en Yukito quan em vaig matricular a la Secundària Tomoeda. La primera vegada que el vaig veure vaig sentir que d’ell provenia quelcom estrany... Estrany però que transmetia bondat, alegria, positivisme. I la meva germana va conéixer la petita i dolça Tomoyo.
La primera vegada que la vaig veure era un divendres per la tarda a casa. La Sakura l’havia convidada a berenar. Els seus impresionants ulls em van mirar fixament, esquinçant no sé què al meu interior, encara que jo no sabia què em va prendre.
Les visites van continuar durant anys. A la Tomoyo se li va unir en Shaoran, a qui jo vaig posar el sobrenom de ‘el mocós’, ja que vaig saber de seguida que se l’emportaria del meu costat per fer-la feliç i afortunada... L’Eriol, qui va acabar descubrint-se com la reencarnació del creador d’aquelles cartes tan rares... La Meiling, la patufa xinesa que assetjava el mocós... Se’m posa la pell de gallina en pensar en aquell viatge que vam fer a Hong Kong... i on vam conéixer les germanes del mocós, clavades a la cosina. ¡I com podria oblidar-me del peluig! He de dir que el malnom que el mocós li va posar li queda molt bé...
Un dia en Shaoran va marxar a la Xina i, de sobte, em vaig trobar que la Tomoyo pasava molt més temps a casa. Però, inesperadament (ja que jo ja havia perdut la capacitat de comunicar-me amb la mare), el Shaoran retornà... per quedar-se.
I la Tomoyo va seguir venint a casa tan sovint com li era possible. Per aquelles dates, ella i jo ja havíem parlat en moltes ocasions. Jo estava estudiant a la universitat, en Yukito havia trobat parella (¡la Nakuru!), el pare havia aconseguit una càtedra a la facultat, el Shaoran i la Sakura anaven vés a saber on... i la Tomoyo venia a casa a passar el dia, perquè la Sonomi, normalment, se n’anava de viatge de negocis a l’estranger, deixant-la sola. A mi em semblava estrany que ella no sortís amb nois de la seva edat. Una nit em va confessar que no ho feia perquè no aconseguia veure aquells nois com a més que amics, que no s’imaginava sortint amb ells, anant de la mà, besant-los...
I per sorpresa, aquelles imatges em posaven gelós dels inexistents nòvios... i m’alegraven el dia perquè sabia que la Tomoyo no festejava amb ningú. I mai ho va fer.
Els mesos corrien i jo esperava amb impaciència que la Sakura sortís amb el seu nòvio per tal que la Tomoyo i jo estiguéssim sols...
--------------
Durant deu minuts em vaig sentir com si estigués en el cel. El meu cabell s’enganxava a l’esquena d’en Touya, les meves cames fregaven els seus malucs... i pel meu cap passaven imatges d’un centenar de coses que podria fer si el Touya es girés i unís el seu tors amb els meus pits...
El motor es va apagar. I la meva fantasia es va esfumar amb ell. Per sempre inacabada. Encara ens vaig veure al Touya i a mi tenint un accident si se’ns passava pel cap col·locar-nos d’aquella manera.
En baixar de la moto vaig enyorar la calor del seu cos entre les meves cames... bé... Potser no haura d’haver-ho expressat amb aquestes paraules... el que vull dir és que... bé, ja m’enteneu...
Em vaig treure el casc i el vaig seguir fins a la porta de casa seva. Em va obrir la porta, i com tot un galant, em va deixar pasar a mi primer. La casa estava a les fosques. El senyor Kinomoto no estaria amb nosaltres aquella nit.
Estava de peu en el rebedor que gairebé no em vaig adonar que el Touya encenia els llums i em treia el casc de les mans per guardar-lo en el armari dels abrics. La meva ment estava enfonsada en un oceà de pensaments protagonitzats per tots dos.
Els meus calents i excitants pensaments van ser, malauradament (o potser no), interromputs per la realitat. Vaig sentir les mans del Touya a les meves espatlles i, lentament, em van treure l’abric. Fou un moviment tan suau, però estranyament seductor. Aquesta vegada era el tors del Touya el que s’enganxava a la meva esquena com una lapa. La seva càlida respiració xocà amb la meva nuca, provocant un pessigolleig que recorregué cada centímetre de la meva pell. Vaig pensar que en Touya era com el foc més abrasador, que et desfeia instantàniament, o com el gel aspre que et produeix calfreds, sacsejant deliciosament tot el teu cos.
El seu cos es va desenganxar del meu per penjar l’abric. Va tornar cap a mi, i aquest cop el vaig mirar en girar el meu rostre cap a ell. La seva mà va alçar-se lentament. Vaig pensar que anava a acariciar-me... Una decepció, perquè el Touya només volia la bufanda que portava enroscada al meu coll. La va deslligar amb suavitat, mirant-me directament als ulls... ¡Ah, Déu meu!
No sé com vaig aguantar el desig de besar aquells llavis tan sexis. Vaig voler abandonar totes les meves inhibicions en el mateix armari on estava la meva jaqueta, ignorar les raons que se m’ocurrien per no fer-ho, i tirar-m’hi a sobre, per fer-li l’amor al terra del rebedor.
El Touya es va separar de mi per per penjar la bufanda sobre la meva jaqueta, i amb un somriure, em va dir que el seguís a la cuina per ajudar-lo a fer el sopar.
I jo vaig murmurar: “Podria haver-te sopat a tu al terra del rebedor si m’hagués tirat sobre teu.”
Amb un suspir el vaig seguir, castigant-me per no haver-me aprofitat d’aquell cos deu.
A cada pas que donava, el meu cor bategava més depressa, com si aquest sapigués alguna cosa que jo ignorava.
--------------
El meu intent de seducció caomençà quan la vaig veure treure’s el casc després de desmuntar de la moto. Aquella cascada del color de l’eben brillà intensament sota els últims rajos del sol. En dirigirem, a la fi, cap a la porta, la vaig obrir, i com tot un cavaller, vaig permetre que ella entrés primer.
En aquell instant vaig sentir una fiblada al pit. El simple gest de deixar-la passar primer a la meva llar va provocar-me una inusitada calidesa en el meu interior. Em vaig imaginar obrint-li la porta a la Tomoyo després d’una nit al cinema... encara que en el seu dit es veia l’anell que jo li hauria regalat el dia que li demanés que es convertís en la meva esposa, i que seria la porta de la nostra casa, de la llar que formaríem junts... I vaig veure a una petitona als meus braços, i, en la Tomoyo, un reveladora panxeta.
La meva imaginació a mil, imparable, no deixava d’enviar-me llampades dels meus somnis de futur...
Vaig tancar la porta, i em vaig entretenir traient-me la meva jaqueta de cuiro, que no em vaig adonar que els llums romanien apagats. Vaig encendre l’interruptor i la sala es va il·luminar. I la vaig tornar a veure, la seva figura retallada pels coneguts mobles del rebedor, amb el seu abric i el casc a la mà.
Decidit, vaig col·locar el meu abric i el meu casc a l’armari i em vaig apropar a ella per treure-li la jaqueta. Estava tan a prop que vaig olorar la seva fragància, suau i alegre, dolça i sincera. Vaig posar les mans a les seves espatlles i vaig respirar amb devoció el perfum que desprenia. Els dits es van perdre sota la tela del su abric i se la vaig retirar, amb tanta parsimònia que semblava que estiguéssim en una escena a càmera lenta.
L’abric ja fora, vaig notar que la Tomoyo tremolà sota les meves mans. Vaig guardar-li l’abric i, en girar-me, vaig notar que la Tomoyo portava bufanda. I que em mirava fixament. Aproximant-me, els meus dits van agafar una de les puntes de la bufanda i se la vaig desenroscar sense pressa. Els meus ulls no abandonaren els seus, fins que la vaig desabrigar del tot i vaig voltar per penjar la bufanda.
D’esquenes, segurament no va veure el meu somriure, de felicitat i d’esperança. Esperança perquè vaig tenir la sensació que ocurriria una miracle. Ho vaig ‘sentir’. Això ja era, per a mi, un senyal que les coses rutllaven.
Vaig giravoltar i la vaig obsevar, preciosa com un àngel. Vaig passar pel seu costat per fer el sopar. No em sorprengué que entengués el missatge d’aquell gest, ja que teníem anys d’entrenament.
Estava ja a la cuina quan vaig sentir a la Tomoyo darrera meu. Juraria haver escoltat alguna cosa sobre sopar al terra.
¡El que jo donaria per anar directament a les postres!
-----------------
El sopar transcorregué tranquil. El Touya i jo compartirem la tasca de cuinar. Jo vaig fer el primer plat i ell el segon. Les postres ja estaven fetes, ja que en Fujitaka havia deixat preparat un pastís de formatge a la nevera.
Vam posar la taula en silenci, i demanàvem disculpes quan ens ensopegàvem... sense voler. Encara que no puc negar que totes les nostres trompades no fossin a propòsit. I no només per part meva.
El Touya va estar molt callat mentre fèiem el sopar, la seva concentració completament entregada al menjar. Jo, no obstant això, vaig estar més pendent del Touya que del plat que estava preparant.
La conversa que havíem mantigut al tren, tan despreocupada i divertida, havia trobat la seva fi en baixar del vagó. A la moto, la despreocupació es convertí en excitació, una sensació que s’intensificà en trepitjar aquella casa, on cada mirada tenia un significat secret i profund, que no hauria de trigar en desxifrar. I en aquella taula, compartint un sopar que havíem preparat conjuntament, asseguts l’un davant de l’altre, les emocions esdevingueren inestables... A mi m’envaí una tensió tan insoportable que no vaig probar bocí excepte quan estava segura que el Touya estava ocupat en el seu àpat. Si sentia una vegada més aquella mirada sobre el meu cos, estudiant la meva gesticulació i observant els meus moviments... Em tornaria boja.
Com ja he dit abans, una dona no pot retenir la passió, no pot autocontrolar-se tenint un exemplar masculí tan perfecte de la espècie humana al davant.
Vaig deixar escapar un suspir de tranquil·litat quan ens acabarem les nostres racions de pastís i recollirem la taula. El Touya em va indicar que m’assegués a la sala d’estar i que esperés a que ell recullís la cuina. El meu oferiment per ajudar-lo fou amablement rebutjat i, tot i la meva insistència, el Touya es negà a que mogués un dit, ja que ell m’havia convidat. A contracor, vaig anar a la sala i em vaig asseure al sofà després d’encedre el televisor. Tan entretinguda estava fent zapping que no vaig sentir entrar el Touya, amb les mànigues de la camisa arromangades fins als colzes, somrient i mirant-me com si fos l’ésser més bell de la Terra.
I la tensió que havia posseït el meu cos aquella nit s’evaporà com l’aigua en una nit calorosa, i la passió es desbordà.
-------------------
Vaig acabar d’ordenar la cuina i vaig apropar-me a la sala amb l’única intenció de convidar-la a un te. La Tomoyo no acostumava a prendre res després de sopar a no ser que es trobés malament, i encara així preferia un got de llet calenta amb mel.
Les meves innocents intencions es van veure destruïdes quan la vaig veure asseguda al sofà, el comandament a distància a la mà, com si no existís un altre lloc on ella pogués sentir-se més còmoda. Vaig pensar en un parell de llocs on estaria comfortable, com ara entre els meus braços sota la nit estrellada.
El seu cap es va girar per mirar-me, i el somriure que emmarcava el seu rostre va desaparèixer a l’observar-me. Els seus ulls s’enfosquiren per el desig...
... i el meu cor no va poder resistir-ho.
Notes de l’autora:
Necessito rebre les vostres opinions... Són molt importants per a mi...
Molts petons, Mery
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol segon: Estavellar-se contra el cel
Aquell viatge en tren va canviar la meva vida completament. Ningú amb prou seny pensaria que un trajecte de mitja hora entre un lloc i un altre, des de la universitat i Tomoeda, i viceversa, un viatge que realitzes una mitjana de deu cops per setmana, pot arribar a ser tan trascendental. Perquè mai imaginaries que, en aquesa mitja hora, canviarien tantes coses en la teva vida...
------------------
Recordo, quan era un patufet de nou anys, com la vida de la meva família va patir un gir de cent vuitanta graus. A vegades, els canvis són a millor... però no en aquella ocasió. A la meva mare li van diagnosticar un cas avançat de càncer. Un tumor. Al cervell.
La salut de la meva mare empitjorà dràsticament. Jo la recordava com una dona enèrgica i optimista. La seva vitalitat va convertir-se en cansament i depressió. La meva mare, a la que jo sempre havia vist amb un gran somriure als seus llavis, es convertia, a poc a poc, en un fantasma. La meva mare ja no cantava, ja no tocava el piano totes les tardes amb mi, ja no feia pastissos de xocolata farcit de melmelada de móres, ja no passejava a la meva germana als matins pel parc després de deixar-me a l’escola...
La meva mare ja no estava amb nosaltres.
Els dies, per a la meva família, es van fer insofribles. La monotonia i la tristesa es convertiren en els monarques de la nostra casa... quan abans la reina havia estat l’alegria. L’alegria ens havia abandonat... i poc temps després ho va fer la meva mare.
Fou un matí de primavera, amb els cireres que inundaven els carrers de colors... de pau. La meva mare va exhalar el seu últim suspir un plàcid matí, amb el meu pare al seu costat, el rostre cobert de llàgrimes, i la seva mà fortament agafada a la seva.
Pocs dies després, la casa s’omplí de persones. Algunes de conegudes... d’altres no les havia vist mai abans. Tot i així recordo que totes elles ens miraven a mi i a la meva germana amb ulls tristos, plens de compassió, com si amb els seus iris poguéssin veure realment com de difícil podria ser per uns petits la pèrdua de la seva mare.
A partir d’aquell moment, la casa va semblar més buida encara. Durant aquelles setmanes d’agonia, la meva mare havia estat allí. Ara ja no. Ara ja no veuria la bella faç de la dona que em va donar la vida. No sentiria les seves abraçades, ni els seus petons, ni els seus xiuxiuejos, ni les seves riallades... La mama ja no hi era.
“La mama ja no està, Sakura,” li deia el meu pare cada dia a la Sakura quan demanava a crits que fos ella qui li donés de menjar. “La mama està al cel... Està en un lloc molt millor... on ja no està malalta... on ja no sent dolor. Està en un lloc en el qual, encara que no pugui tocar-te, pot veure’t i ajudar-te...”
La Sakura el mirava als ulls, a través de les seves ulleres, amb les galtones mullades per les llàgrimes i li responia: “Però ja no podré tornar a veure-la... ¡Jo vull veure-la!”
I així fou com va néixer el costum de col·locar una fotografia de la mare perquè la petita Sakura la saludés tots els matins. Amb el córrer dels anys, la Sakura va créixer i va seguir saludant la nostra mare-fotografia. El que la Sakura no sabia aleshores era que jo sí podia veure la mare. Veure-la i parlar amb ella.
Un adolescent com jo va pensar en un principi que el pare havia mentit. ¡Podia veure la mare! Ell havia afirmat que allò era impossible. Ens havia assegurat que la nostra mare estava en un lloc millor... ¡però ella seguia amb nosaltres!
Les seves paraules eren d’ànim. Em parlava perquè m’animés, perquè m’esforcés en els moments més durs... Aleshores, les seves paraules van ser de consell... d’avís. En ocasions em parlava per dir-me que aviat passaria alguna cosa bona. Poc després vaig conéixer en Yukito quan em vaig matricular a la Secundària Tomoeda. La primera vegada que el vaig veure vaig sentir que d’ell provenia quelcom estrany... Estrany però que transmetia bondat, alegria, positivisme. I la meva germana va conéixer la petita i dolça Tomoyo.
La primera vegada que la vaig veure era un divendres per la tarda a casa. La Sakura l’havia convidada a berenar. Els seus impresionants ulls em van mirar fixament, esquinçant no sé què al meu interior, encara que jo no sabia què em va prendre.
Les visites van continuar durant anys. A la Tomoyo se li va unir en Shaoran, a qui jo vaig posar el sobrenom de ‘el mocós’, ja que vaig saber de seguida que se l’emportaria del meu costat per fer-la feliç i afortunada... L’Eriol, qui va acabar descubrint-se com la reencarnació del creador d’aquelles cartes tan rares... La Meiling, la patufa xinesa que assetjava el mocós... Se’m posa la pell de gallina en pensar en aquell viatge que vam fer a Hong Kong... i on vam conéixer les germanes del mocós, clavades a la cosina. ¡I com podria oblidar-me del peluig! He de dir que el malnom que el mocós li va posar li queda molt bé...
Un dia en Shaoran va marxar a la Xina i, de sobte, em vaig trobar que la Tomoyo pasava molt més temps a casa. Però, inesperadament (ja que jo ja havia perdut la capacitat de comunicar-me amb la mare), el Shaoran retornà... per quedar-se.
I la Tomoyo va seguir venint a casa tan sovint com li era possible. Per aquelles dates, ella i jo ja havíem parlat en moltes ocasions. Jo estava estudiant a la universitat, en Yukito havia trobat parella (¡la Nakuru!), el pare havia aconseguit una càtedra a la facultat, el Shaoran i la Sakura anaven vés a saber on... i la Tomoyo venia a casa a passar el dia, perquè la Sonomi, normalment, se n’anava de viatge de negocis a l’estranger, deixant-la sola. A mi em semblava estrany que ella no sortís amb nois de la seva edat. Una nit em va confessar que no ho feia perquè no aconseguia veure aquells nois com a més que amics, que no s’imaginava sortint amb ells, anant de la mà, besant-los...
I per sorpresa, aquelles imatges em posaven gelós dels inexistents nòvios... i m’alegraven el dia perquè sabia que la Tomoyo no festejava amb ningú. I mai ho va fer.
Els mesos corrien i jo esperava amb impaciència que la Sakura sortís amb el seu nòvio per tal que la Tomoyo i jo estiguéssim sols...
--------------
Durant deu minuts em vaig sentir com si estigués en el cel. El meu cabell s’enganxava a l’esquena d’en Touya, les meves cames fregaven els seus malucs... i pel meu cap passaven imatges d’un centenar de coses que podria fer si el Touya es girés i unís el seu tors amb els meus pits...
El motor es va apagar. I la meva fantasia es va esfumar amb ell. Per sempre inacabada. Encara ens vaig veure al Touya i a mi tenint un accident si se’ns passava pel cap col·locar-nos d’aquella manera.
En baixar de la moto vaig enyorar la calor del seu cos entre les meves cames... bé... Potser no haura d’haver-ho expressat amb aquestes paraules... el que vull dir és que... bé, ja m’enteneu...
Em vaig treure el casc i el vaig seguir fins a la porta de casa seva. Em va obrir la porta, i com tot un galant, em va deixar pasar a mi primer. La casa estava a les fosques. El senyor Kinomoto no estaria amb nosaltres aquella nit.
Estava de peu en el rebedor que gairebé no em vaig adonar que el Touya encenia els llums i em treia el casc de les mans per guardar-lo en el armari dels abrics. La meva ment estava enfonsada en un oceà de pensaments protagonitzats per tots dos.
Els meus calents i excitants pensaments van ser, malauradament (o potser no), interromputs per la realitat. Vaig sentir les mans del Touya a les meves espatlles i, lentament, em van treure l’abric. Fou un moviment tan suau, però estranyament seductor. Aquesta vegada era el tors del Touya el que s’enganxava a la meva esquena com una lapa. La seva càlida respiració xocà amb la meva nuca, provocant un pessigolleig que recorregué cada centímetre de la meva pell. Vaig pensar que en Touya era com el foc més abrasador, que et desfeia instantàniament, o com el gel aspre que et produeix calfreds, sacsejant deliciosament tot el teu cos.
El seu cos es va desenganxar del meu per penjar l’abric. Va tornar cap a mi, i aquest cop el vaig mirar en girar el meu rostre cap a ell. La seva mà va alçar-se lentament. Vaig pensar que anava a acariciar-me... Una decepció, perquè el Touya només volia la bufanda que portava enroscada al meu coll. La va deslligar amb suavitat, mirant-me directament als ulls... ¡Ah, Déu meu!
No sé com vaig aguantar el desig de besar aquells llavis tan sexis. Vaig voler abandonar totes les meves inhibicions en el mateix armari on estava la meva jaqueta, ignorar les raons que se m’ocurrien per no fer-ho, i tirar-m’hi a sobre, per fer-li l’amor al terra del rebedor.
El Touya es va separar de mi per per penjar la bufanda sobre la meva jaqueta, i amb un somriure, em va dir que el seguís a la cuina per ajudar-lo a fer el sopar.
I jo vaig murmurar: “Podria haver-te sopat a tu al terra del rebedor si m’hagués tirat sobre teu.”
Amb un suspir el vaig seguir, castigant-me per no haver-me aprofitat d’aquell cos deu.
A cada pas que donava, el meu cor bategava més depressa, com si aquest sapigués alguna cosa que jo ignorava.
--------------
El meu intent de seducció caomençà quan la vaig veure treure’s el casc després de desmuntar de la moto. Aquella cascada del color de l’eben brillà intensament sota els últims rajos del sol. En dirigirem, a la fi, cap a la porta, la vaig obrir, i com tot un cavaller, vaig permetre que ella entrés primer.
En aquell instant vaig sentir una fiblada al pit. El simple gest de deixar-la passar primer a la meva llar va provocar-me una inusitada calidesa en el meu interior. Em vaig imaginar obrint-li la porta a la Tomoyo després d’una nit al cinema... encara que en el seu dit es veia l’anell que jo li hauria regalat el dia que li demanés que es convertís en la meva esposa, i que seria la porta de la nostra casa, de la llar que formaríem junts... I vaig veure a una petitona als meus braços, i, en la Tomoyo, un reveladora panxeta.
La meva imaginació a mil, imparable, no deixava d’enviar-me llampades dels meus somnis de futur...
Vaig tancar la porta, i em vaig entretenir traient-me la meva jaqueta de cuiro, que no em vaig adonar que els llums romanien apagats. Vaig encendre l’interruptor i la sala es va il·luminar. I la vaig tornar a veure, la seva figura retallada pels coneguts mobles del rebedor, amb el seu abric i el casc a la mà.
Decidit, vaig col·locar el meu abric i el meu casc a l’armari i em vaig apropar a ella per treure-li la jaqueta. Estava tan a prop que vaig olorar la seva fragància, suau i alegre, dolça i sincera. Vaig posar les mans a les seves espatlles i vaig respirar amb devoció el perfum que desprenia. Els dits es van perdre sota la tela del su abric i se la vaig retirar, amb tanta parsimònia que semblava que estiguéssim en una escena a càmera lenta.
L’abric ja fora, vaig notar que la Tomoyo tremolà sota les meves mans. Vaig guardar-li l’abric i, en girar-me, vaig notar que la Tomoyo portava bufanda. I que em mirava fixament. Aproximant-me, els meus dits van agafar una de les puntes de la bufanda i se la vaig desenroscar sense pressa. Els meus ulls no abandonaren els seus, fins que la vaig desabrigar del tot i vaig voltar per penjar la bufanda.
D’esquenes, segurament no va veure el meu somriure, de felicitat i d’esperança. Esperança perquè vaig tenir la sensació que ocurriria una miracle. Ho vaig ‘sentir’. Això ja era, per a mi, un senyal que les coses rutllaven.
Vaig giravoltar i la vaig obsevar, preciosa com un àngel. Vaig passar pel seu costat per fer el sopar. No em sorprengué que entengués el missatge d’aquell gest, ja que teníem anys d’entrenament.
Estava ja a la cuina quan vaig sentir a la Tomoyo darrera meu. Juraria haver escoltat alguna cosa sobre sopar al terra.
¡El que jo donaria per anar directament a les postres!
-----------------
El sopar transcorregué tranquil. El Touya i jo compartirem la tasca de cuinar. Jo vaig fer el primer plat i ell el segon. Les postres ja estaven fetes, ja que en Fujitaka havia deixat preparat un pastís de formatge a la nevera.
Vam posar la taula en silenci, i demanàvem disculpes quan ens ensopegàvem... sense voler. Encara que no puc negar que totes les nostres trompades no fossin a propòsit. I no només per part meva.
El Touya va estar molt callat mentre fèiem el sopar, la seva concentració completament entregada al menjar. Jo, no obstant això, vaig estar més pendent del Touya que del plat que estava preparant.
La conversa que havíem mantigut al tren, tan despreocupada i divertida, havia trobat la seva fi en baixar del vagó. A la moto, la despreocupació es convertí en excitació, una sensació que s’intensificà en trepitjar aquella casa, on cada mirada tenia un significat secret i profund, que no hauria de trigar en desxifrar. I en aquella taula, compartint un sopar que havíem preparat conjuntament, asseguts l’un davant de l’altre, les emocions esdevingueren inestables... A mi m’envaí una tensió tan insoportable que no vaig probar bocí excepte quan estava segura que el Touya estava ocupat en el seu àpat. Si sentia una vegada més aquella mirada sobre el meu cos, estudiant la meva gesticulació i observant els meus moviments... Em tornaria boja.
Com ja he dit abans, una dona no pot retenir la passió, no pot autocontrolar-se tenint un exemplar masculí tan perfecte de la espècie humana al davant.
Vaig deixar escapar un suspir de tranquil·litat quan ens acabarem les nostres racions de pastís i recollirem la taula. El Touya em va indicar que m’assegués a la sala d’estar i que esperés a que ell recullís la cuina. El meu oferiment per ajudar-lo fou amablement rebutjat i, tot i la meva insistència, el Touya es negà a que mogués un dit, ja que ell m’havia convidat. A contracor, vaig anar a la sala i em vaig asseure al sofà després d’encedre el televisor. Tan entretinguda estava fent zapping que no vaig sentir entrar el Touya, amb les mànigues de la camisa arromangades fins als colzes, somrient i mirant-me com si fos l’ésser més bell de la Terra.
I la tensió que havia posseït el meu cos aquella nit s’evaporà com l’aigua en una nit calorosa, i la passió es desbordà.
-------------------
Vaig acabar d’ordenar la cuina i vaig apropar-me a la sala amb l’única intenció de convidar-la a un te. La Tomoyo no acostumava a prendre res després de sopar a no ser que es trobés malament, i encara així preferia un got de llet calenta amb mel.
Les meves innocents intencions es van veure destruïdes quan la vaig veure asseguda al sofà, el comandament a distància a la mà, com si no existís un altre lloc on ella pogués sentir-se més còmoda. Vaig pensar en un parell de llocs on estaria comfortable, com ara entre els meus braços sota la nit estrellada.
El seu cap es va girar per mirar-me, i el somriure que emmarcava el seu rostre va desaparèixer a l’observar-me. Els seus ulls s’enfosquiren per el desig...
... i el meu cor no va poder resistir-ho.
Notes de l’autora:
Necessito rebre les vostres opinions... Són molt importants per a mi...
Molts petons, Mery
