LA CULPA LA VA TENIR EL TREN (7.1.08)
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol quart: Supernova
Una temptació. Indubtablement al meu llit hi havia una temptació. Temptació sucosa i irresistible, encarnada en dona, en deessa. En la Tomoyo.
Les seves llargues cames estaven entortolligades amb les meves, i els seus delicats peus, freds com la neu, es retorçaven buscant calor entre els meus panxells. Els seus malucs estaven a mil·límetres dels meus, temptant-me de nou. La seva panxa no era plana, sinó que tenia forma arrodonida, demostrant que el seu cos deia que era una dona adulta i ben formada, una dona amb necessitats i passions, com havia mostrat la nit abans.
Una dona que, sobretot, estimava.
Em vaig girar per veure quina hora era al despertador de la tauleta de nit. Només havia vist les ombres que es projectaven a l’habitació a través de la finestra, i podia dir que encara no havia sortit el sol.
Les cinc i mitja del matí.
Era massa aviat per despertar-la, vaig pensar. Però aleshores em vaig adonar que no tenia cap altre remei, a no ser que volgués que el meu pare i ma germana ens descobrissin en aquella situació.
Lentament vaig començar a acariciar un dels seus braços. Aquest s’havia apropiat de la meva cintura durant les poques hores de son. Però els arrumacs no la despertaven, així que vaig decidir emprar els meus llavis, la meva llengua i les dents per aconseguir-ho. Vaig recórrer el seu braç, les espatlles, la gola i la barbeta, deixant petonets al meu pas per la seva pell, fins que els meus llavis es van trobar amb els seus. Aleshores sí que es despertà. Es va enganxar a mi mentre els nostres petons deien tot el que havien de dir. I els seus llavis i els meus no eren els únics que volien mantenir una animada conversa...
No obstant això, per primer cop des de la nit anterior, el meu cap es va avançar al meu cor i als meus desitjos.
“Tomoyo, hauríem de parar...”
“Per què?” va preguntar endormiscada, i la seva mà continuava amb la seva travessia pel meu cos.
“Recorda que estem a casa meva, cuca... I no crec que ni a tu ni a mi ens agradi que ens agafin de sorpresa... El meu pare i la meva germana... Quina seria la seva reacció si et veiessin aquí nua?” vaig acabar dient amb un petó a la punta del seu nas.
“Tens raó... He d’anar-me’n...” va accedir amb un petó a la comissura dels meus llavis. “Però promet-me que demà... vull dir, més tard, vindràs a casa per parlar... Hem de pensar com encarar això els dos junts... Jo no vull mantenir-ho en secret, i espero que tu tampoc... No crec ser capaç d’una cosa així...”
“Vindré, no et precupis...”
“Aleshores, marxo...”
I es va aixecar del llit, retirant els llençols del seu cos i deixant-lo a la vista per que jo el pogués gaudir. Caminava per l’habitació buscant quelcom, mirant al terra, a la cadira, a l’escriptori...
Em vaig asseure al llit, mente seguia els seus moviments. La seva negra cabellera queia lliurement per l’esquena, la pell, la qual recordava llisa i ferma, com els seus glutis i les seves cames...
De sobte, la Tomoyo va voltar, amb les mans sobre la cintura i una ganyota al seu rostre.
“On és la nostra roba?” preguntà.
Intentava recordar on l’havíem deixat... Oh, sí, ja ho sabia...
“Crec que l’hem deixat per tota la sala d’estar...”
“Oh, mare meva... Oh, mare meva...” va començar maleir, anant d’un costat a l’altre. “Oh, Touya... I si el teu pare i la teva germana ho han vist...”
“No ho crec... Segurament van arribar tard i se’n van anar directament al llit...” vaig dir intentant calmar-la, encara que ni jo creia les meves paraules.
“Cosa que hauríem d’haver fet tu i jo...” va comentar.
“Tècnicament, no vam anar al llit, però sí al sofà... Em sembla que li he agafat molta estima al moble...” vaig dir somrient.
Ella em va mirar amb dolçor.
Una dea. Tenia a la mateixa reencarnació d’Afrodita a la meva habitació. I, gràcies als déus, era meva. M’asseguraria que fos així.
El seu somriure va abandonar el seu rostre, i em va mirar fixament. La serietat de la seva faç em va espantar un moment, però després em vaig tranquil·litzar quan s’apropava a mi. Es va col·locar davant meu, i una mà em va acariciar el cabell. No vaig poder evitar que les meves mans es posessin sobre els seus malucs, els quals vaig començar a acaronar.
La Tomoyo tenia unes altres idees. Les seves mans es varen col·locar sobre les meves, i les va pujar fins a la cintura. La Tomoyo va donar un pas endavant, i vaig poder olorar la fragància almesclada que anunciava la seva creixent excitació... i també la meva.
El meu cos va prendre les regnes, atès que el meu cap va esclatar de plaer quan ella es va asseure eixencarrada sobre meu. Vaig notar el seu centre unint-se al meu amb lentitud...
Els moviments van començar a fer-se més salvatges i férs... però nosaltres no deiem res. Ens amàvem amb desesper, mirant-nos als ulls, besant-nos apassionadament, movent-nos perillosament...
Però entre les quatre parets de la meva habitació, il·luminada pels últims rajos de lluna, només s’oïen els nostres sospirs i gemecs... El frufrú dels nostres cossos fregant els llençols... L’inconfusible so dels nostres cossos suats acoplant-se fins arribar al clímax final.
I un crit a dos veus opacat per un petó.
Recuperàrem l’alè, però nosaltres seguíem units, essent un.
Ella em va mirar als ulls. Les seves llacunes violetes em miraven amb fixació, en una promesa tàcita que aquella passió no desapareixeria mai, no ens abandonaria...
A la fi ens vam separar, i ens vestirem per baixar a la sala d’estar a recollir la nostra roba. A ella li vaig deixar una samarreta dels meus anys universitaris, amb lletres vermelles sobre un fons negre. Li arribava a mig maluc i deixava una espatlla al descobert.
Aquella samarreta aviat esdevindria la preferida de la Tomoyo, la que sempre portaria després de les nostres nits de passió. Jo mai tornaria a posar-me-la. Ara era seva i el seu perfum estava impregnat a la tela de cotó. La Tomoyo estava impregnada en mi.
Baixàrem les escales amb compte, intentat no fer cap soroll. Vam recollir la roba que hi havia espargida pel sofà, i jo ressava per que ningú hagués vist el desordre que havíem provocat.
La Tomoyo es va posar les calcetes, els pantalons texans i les seves sabatilles d’esport, i va col·locar la resta de la roba a la seva bossa. Anava despentinada, amb la meva samarreta i un somriure gegantí. Era el conjunt més bonic que li havia vist posat. Esperava que no fos l’última vegada.
Em vaig oferir a acompanyar-la, però s’hi va negar. No faria cap bé si l’acompanyava a casa seva, on no hi havia ningú. Massa temptació.
Tenia tota la raó.
Ens vam besar a la porta, i ens vam acomiadar fins a la tarda.
No eren encara les sis i mitja del matí, però la son m’havia abandonat. Per què dormir en un llit buit si el més interessant acabava de marxar!
Vaig escollir la segona millor opció i em vaig asseure en el meu sofà preferit... Imaginant-me que la Tomoyo estava recargolada al meu costat. Vaig agafar el comandament i vaig encendre el televisor. A aquelles hores només hi havia documentals i dibuixos...
En fi.
---------------
Quin plaer!
Per la meva ment van passar un cop i un altre imatges d’en Touya assegut al seu llit, mirant-me com si fos una deessa, o la mateixa Afrodita.
No ho vaig poder evitar.
Necessitava sentir-lo a prop meu, así que m’hi vaig aproximar, el vaig besar, el vaig assaltar.
No vaig pensar que una posició tan... cavalleresca... pogués ser tan plaent. Em vaig sentir com una Amazona... Només em faltaven les brides i el casc.
Almenys sabia que aquell vespre tindríem l’oportunitat de tornar a experimentar una nit màgica.
Mirava els carrers deserts a mida que hi avançava. Els primers raigs del sol es filtraven per les branques dels arbres i es reflectien en els bassals d’aigua de les voreres... Havia plogut aquella nit?
Quan vaig arribar a la mansió estava massa ensimismada en mi mateixa que no em vaig adonar que alguna cosa no quadrava. No vaig saber què era fins que vaig entrar a casa i vaig veure a la meva mare, qui suposadament encara estava a Nova York, asseguda a l’entrada.
“Mare?” vaig preguntar estranyada. “Quan has arribat?”
“Vaig arribar ahir a la nit... Tot i que segurament ho hauries sabut si haguessis passat la nit a casa teva...”
“Creia que no arribaves fins dilluns...” vaig dir ignorant el seu comentari, i la veu seca i enotjada.
“I per això creus que no hauria de saber què dimonis està fent la meva filla, on, i el més important, amb qui?” em preguntà mentre s’aixecava del seient i s’apropava a mi lentament.
“Ja no sóc una nena.”
“Ets la meva filla!”
“Ja sóc una adulta! Ja prenc les meves pròpies decisions y m’atenc a les conseqüències!”
“Ets una Daidouji, Tomoyo! Els Daidouji ens hem distingit durant generacions, no només pel nostre llinatge, sinó pel nostre comportament impecable... Què es pot esperar d’una nena que s’escapa de not de casa seva per anar vés a saber on?”
“Estaba a casa dels Kinomoto, mare. Si de veritat estiguessis tan preocupada per mi, i no pel què diran, no hauries estat esperant hores, sense moure un dit, i hauries trucat a en Fujitaka... o al meu mòbil, un d’última generació que vas comprar per tenir-me vigilada les vint-i-quatre hores del dia...”
“No et consento que em parlis així, Tomoyo...”
“Però jo sí?”
“Sóc la teva mare, mereixo respecte...”
“Sóc la teva filla!... No mereixo jo també respecte? Estima?”
Una pausa que es va fer eterna, però que no va durar ni trenta segons, va ser el que vaig necessitar per prendre una decisió. Ja era hora de parlar seriosament amb la mare...
“Ara m’escoltaràs, mare. Diré tot el que hagi de dir... I després ja veurem...”
----------
La programació infantil era la reina dels matins en totes les televisions els caps de setmana. A la meva edat, i després de cuidar d’una germana petita, entenia perfectament el per què.
Els nens són molt matiners. Se’n van aviat a dormir per les nits, però al cap de poques hores tornen a despertar-se, per demanar-te una mica d’aigua, o que els portis al lavabo, o que els portis al llit amb tu. Tu, és clar, hi accedeixes. No pot negar-t’hi. El poses al teu llit, on penses que el tindràs més controlat. Creus que podràs dormir amb tranquil·litat les següents hores sense interrupció. Però estaves del tot errat, perquè simplement el nen no et deixa aclucar l’ull. Et dóna patades cada dos per tres. Descobreixes que ha heretat la capacitat de roncar com el teu avi. Moqueja i et deixa el coixí ple de baves. Es desperta cada mitja hora, i entre somnis, comença a acaronar-te la cara i a dir-te ‘hola’. Emet riallades perquè està somniat. Es pixa a sobre.
A les sis del matí, el nen, que ha dormit com un tronc, es lleva aviat, es tira sobre teu, i exigeix que el portis a la sala d’estar, li encenguis la tele i li donguis la llet de l’esmorzar.
I tu, com a bon pare o mare, li vols donar tot. I ho fas.
Després de la tele, el banyes, el vesteixes. I et toca a tu, però el nen entra al lavabo perquè vol una torrada amb mermelada, que té gana. Se la fas mentre portes el cabell humit i la teva única protecció és una tovallola. Et vas a vestir, però el nen necessita anar a fer pipi.
A les onze del matí estàs esgotat. I el nen també. Els dos us dormiu al sofà. Et despertes una hora més tard, donant gràcies a qualsevol ésser superior d’haver aconseguit unes hores de pau.
El nen segueix adormit quatre hores després. Mentrestant, tu has menjat, has planxat, has fregat, has escombrat, has netejat el bany, has fet els llits, has posat la rentadora, has estès la roba neta, has revisat les factures, has vist una pel·lícula dolentíssima per la tele mentre intentaves llegir l’últim llibre d’en Dan Brown...
El nen es desperta a les cinc de la tarda. Li dónes de menjar, els portes de passeig, jugues amb ell...
I un parell d’hores més tard, li dónes de sopar, la llet i el portes a dormir.
I tornem a començar...
La rutina pot ser monòtona i cansina... Però quin pare no faria qualsevol cosa pels seus fills?
De fet, jo ja estava desitjant experimentar-ho amb els meus propis fills... I tenia la intenció de convertir a certa morena en mamà...
Un soroll em va despertar dels meus pensaments. Em vaig donar la volta i vaig veure la Sakura, amb el cabell esvalotat de dormir i amb un llençol enroscat a la seva figura.
“Fa fred...” va ser l’única cosa que va dir abans d’asseure’s al meu costat, recargolant-se amb el cap sobre la meva espatlla.
“Si fa tant de fred per què no et poses un pijama que tapi més i ensenyi menys, o et poses una bata, monstre?”
“No em diguis monstre...” es queixà, seguit d’un badall. “Què fas llevat tant aviat, germanet?”
“No podia dormir...”
“I t’has posat a veure els dibuixos...” va comentar divertida i endormiscada.
“Sí... Estava recordant quan eres un monstre petit i em demanaves que baixés amb tu per veure’ls... Et preferia aleshores...”
“Idiota!” exclamà mentre em pegava al pit.
“Oof! Estigues quieta!”
“Bon dia!”
El meu pare va entrar a la sala amb un somriure. Es va detenir a l’entrada de la cuina i em va mirar amb estranyesa.
“Touya... on s’ha ficat la Tomoyo?”
Un calfred va recórre’m sencer.
Disclaimer: Card Captor Sakura pertany a Clamp.
Avís: Tots els canvis d’escena suposen un canvi de punt de vista.
Capítol quart: Supernova
Una temptació. Indubtablement al meu llit hi havia una temptació. Temptació sucosa i irresistible, encarnada en dona, en deessa. En la Tomoyo.
Les seves llargues cames estaven entortolligades amb les meves, i els seus delicats peus, freds com la neu, es retorçaven buscant calor entre els meus panxells. Els seus malucs estaven a mil·límetres dels meus, temptant-me de nou. La seva panxa no era plana, sinó que tenia forma arrodonida, demostrant que el seu cos deia que era una dona adulta i ben formada, una dona amb necessitats i passions, com havia mostrat la nit abans.
Una dona que, sobretot, estimava.
Em vaig girar per veure quina hora era al despertador de la tauleta de nit. Només havia vist les ombres que es projectaven a l’habitació a través de la finestra, i podia dir que encara no havia sortit el sol.
Les cinc i mitja del matí.
Era massa aviat per despertar-la, vaig pensar. Però aleshores em vaig adonar que no tenia cap altre remei, a no ser que volgués que el meu pare i ma germana ens descobrissin en aquella situació.
Lentament vaig començar a acariciar un dels seus braços. Aquest s’havia apropiat de la meva cintura durant les poques hores de son. Però els arrumacs no la despertaven, així que vaig decidir emprar els meus llavis, la meva llengua i les dents per aconseguir-ho. Vaig recórrer el seu braç, les espatlles, la gola i la barbeta, deixant petonets al meu pas per la seva pell, fins que els meus llavis es van trobar amb els seus. Aleshores sí que es despertà. Es va enganxar a mi mentre els nostres petons deien tot el que havien de dir. I els seus llavis i els meus no eren els únics que volien mantenir una animada conversa...
No obstant això, per primer cop des de la nit anterior, el meu cap es va avançar al meu cor i als meus desitjos.
“Tomoyo, hauríem de parar...”
“Per què?” va preguntar endormiscada, i la seva mà continuava amb la seva travessia pel meu cos.
“Recorda que estem a casa meva, cuca... I no crec que ni a tu ni a mi ens agradi que ens agafin de sorpresa... El meu pare i la meva germana... Quina seria la seva reacció si et veiessin aquí nua?” vaig acabar dient amb un petó a la punta del seu nas.
“Tens raó... He d’anar-me’n...” va accedir amb un petó a la comissura dels meus llavis. “Però promet-me que demà... vull dir, més tard, vindràs a casa per parlar... Hem de pensar com encarar això els dos junts... Jo no vull mantenir-ho en secret, i espero que tu tampoc... No crec ser capaç d’una cosa així...”
“Vindré, no et precupis...”
“Aleshores, marxo...”
I es va aixecar del llit, retirant els llençols del seu cos i deixant-lo a la vista per que jo el pogués gaudir. Caminava per l’habitació buscant quelcom, mirant al terra, a la cadira, a l’escriptori...
Em vaig asseure al llit, mente seguia els seus moviments. La seva negra cabellera queia lliurement per l’esquena, la pell, la qual recordava llisa i ferma, com els seus glutis i les seves cames...
De sobte, la Tomoyo va voltar, amb les mans sobre la cintura i una ganyota al seu rostre.
“On és la nostra roba?” preguntà.
Intentava recordar on l’havíem deixat... Oh, sí, ja ho sabia...
“Crec que l’hem deixat per tota la sala d’estar...”
“Oh, mare meva... Oh, mare meva...” va començar maleir, anant d’un costat a l’altre. “Oh, Touya... I si el teu pare i la teva germana ho han vist...”
“No ho crec... Segurament van arribar tard i se’n van anar directament al llit...” vaig dir intentant calmar-la, encara que ni jo creia les meves paraules.
“Cosa que hauríem d’haver fet tu i jo...” va comentar.
“Tècnicament, no vam anar al llit, però sí al sofà... Em sembla que li he agafat molta estima al moble...” vaig dir somrient.
Ella em va mirar amb dolçor.
Una dea. Tenia a la mateixa reencarnació d’Afrodita a la meva habitació. I, gràcies als déus, era meva. M’asseguraria que fos així.
El seu somriure va abandonar el seu rostre, i em va mirar fixament. La serietat de la seva faç em va espantar un moment, però després em vaig tranquil·litzar quan s’apropava a mi. Es va col·locar davant meu, i una mà em va acariciar el cabell. No vaig poder evitar que les meves mans es posessin sobre els seus malucs, els quals vaig començar a acaronar.
La Tomoyo tenia unes altres idees. Les seves mans es varen col·locar sobre les meves, i les va pujar fins a la cintura. La Tomoyo va donar un pas endavant, i vaig poder olorar la fragància almesclada que anunciava la seva creixent excitació... i també la meva.
El meu cos va prendre les regnes, atès que el meu cap va esclatar de plaer quan ella es va asseure eixencarrada sobre meu. Vaig notar el seu centre unint-se al meu amb lentitud...
Els moviments van començar a fer-se més salvatges i férs... però nosaltres no deiem res. Ens amàvem amb desesper, mirant-nos als ulls, besant-nos apassionadament, movent-nos perillosament...
Però entre les quatre parets de la meva habitació, il·luminada pels últims rajos de lluna, només s’oïen els nostres sospirs i gemecs... El frufrú dels nostres cossos fregant els llençols... L’inconfusible so dels nostres cossos suats acoplant-se fins arribar al clímax final.
I un crit a dos veus opacat per un petó.
Recuperàrem l’alè, però nosaltres seguíem units, essent un.
Ella em va mirar als ulls. Les seves llacunes violetes em miraven amb fixació, en una promesa tàcita que aquella passió no desapareixeria mai, no ens abandonaria...
A la fi ens vam separar, i ens vestirem per baixar a la sala d’estar a recollir la nostra roba. A ella li vaig deixar una samarreta dels meus anys universitaris, amb lletres vermelles sobre un fons negre. Li arribava a mig maluc i deixava una espatlla al descobert.
Aquella samarreta aviat esdevindria la preferida de la Tomoyo, la que sempre portaria després de les nostres nits de passió. Jo mai tornaria a posar-me-la. Ara era seva i el seu perfum estava impregnat a la tela de cotó. La Tomoyo estava impregnada en mi.
Baixàrem les escales amb compte, intentat no fer cap soroll. Vam recollir la roba que hi havia espargida pel sofà, i jo ressava per que ningú hagués vist el desordre que havíem provocat.
La Tomoyo es va posar les calcetes, els pantalons texans i les seves sabatilles d’esport, i va col·locar la resta de la roba a la seva bossa. Anava despentinada, amb la meva samarreta i un somriure gegantí. Era el conjunt més bonic que li havia vist posat. Esperava que no fos l’última vegada.
Em vaig oferir a acompanyar-la, però s’hi va negar. No faria cap bé si l’acompanyava a casa seva, on no hi havia ningú. Massa temptació.
Tenia tota la raó.
Ens vam besar a la porta, i ens vam acomiadar fins a la tarda.
No eren encara les sis i mitja del matí, però la son m’havia abandonat. Per què dormir en un llit buit si el més interessant acabava de marxar!
Vaig escollir la segona millor opció i em vaig asseure en el meu sofà preferit... Imaginant-me que la Tomoyo estava recargolada al meu costat. Vaig agafar el comandament i vaig encendre el televisor. A aquelles hores només hi havia documentals i dibuixos...
En fi.
---------------
Quin plaer!
Per la meva ment van passar un cop i un altre imatges d’en Touya assegut al seu llit, mirant-me com si fos una deessa, o la mateixa Afrodita.
No ho vaig poder evitar.
Necessitava sentir-lo a prop meu, así que m’hi vaig aproximar, el vaig besar, el vaig assaltar.
No vaig pensar que una posició tan... cavalleresca... pogués ser tan plaent. Em vaig sentir com una Amazona... Només em faltaven les brides i el casc.
Almenys sabia que aquell vespre tindríem l’oportunitat de tornar a experimentar una nit màgica.
Mirava els carrers deserts a mida que hi avançava. Els primers raigs del sol es filtraven per les branques dels arbres i es reflectien en els bassals d’aigua de les voreres... Havia plogut aquella nit?
Quan vaig arribar a la mansió estava massa ensimismada en mi mateixa que no em vaig adonar que alguna cosa no quadrava. No vaig saber què era fins que vaig entrar a casa i vaig veure a la meva mare, qui suposadament encara estava a Nova York, asseguda a l’entrada.
“Mare?” vaig preguntar estranyada. “Quan has arribat?”
“Vaig arribar ahir a la nit... Tot i que segurament ho hauries sabut si haguessis passat la nit a casa teva...”
“Creia que no arribaves fins dilluns...” vaig dir ignorant el seu comentari, i la veu seca i enotjada.
“I per això creus que no hauria de saber què dimonis està fent la meva filla, on, i el més important, amb qui?” em preguntà mentre s’aixecava del seient i s’apropava a mi lentament.
“Ja no sóc una nena.”
“Ets la meva filla!”
“Ja sóc una adulta! Ja prenc les meves pròpies decisions y m’atenc a les conseqüències!”
“Ets una Daidouji, Tomoyo! Els Daidouji ens hem distingit durant generacions, no només pel nostre llinatge, sinó pel nostre comportament impecable... Què es pot esperar d’una nena que s’escapa de not de casa seva per anar vés a saber on?”
“Estaba a casa dels Kinomoto, mare. Si de veritat estiguessis tan preocupada per mi, i no pel què diran, no hauries estat esperant hores, sense moure un dit, i hauries trucat a en Fujitaka... o al meu mòbil, un d’última generació que vas comprar per tenir-me vigilada les vint-i-quatre hores del dia...”
“No et consento que em parlis així, Tomoyo...”
“Però jo sí?”
“Sóc la teva mare, mereixo respecte...”
“Sóc la teva filla!... No mereixo jo també respecte? Estima?”
Una pausa que es va fer eterna, però que no va durar ni trenta segons, va ser el que vaig necessitar per prendre una decisió. Ja era hora de parlar seriosament amb la mare...
“Ara m’escoltaràs, mare. Diré tot el que hagi de dir... I després ja veurem...”
----------
La programació infantil era la reina dels matins en totes les televisions els caps de setmana. A la meva edat, i després de cuidar d’una germana petita, entenia perfectament el per què.
Els nens són molt matiners. Se’n van aviat a dormir per les nits, però al cap de poques hores tornen a despertar-se, per demanar-te una mica d’aigua, o que els portis al lavabo, o que els portis al llit amb tu. Tu, és clar, hi accedeixes. No pot negar-t’hi. El poses al teu llit, on penses que el tindràs més controlat. Creus que podràs dormir amb tranquil·litat les següents hores sense interrupció. Però estaves del tot errat, perquè simplement el nen no et deixa aclucar l’ull. Et dóna patades cada dos per tres. Descobreixes que ha heretat la capacitat de roncar com el teu avi. Moqueja i et deixa el coixí ple de baves. Es desperta cada mitja hora, i entre somnis, comença a acaronar-te la cara i a dir-te ‘hola’. Emet riallades perquè està somniat. Es pixa a sobre.
A les sis del matí, el nen, que ha dormit com un tronc, es lleva aviat, es tira sobre teu, i exigeix que el portis a la sala d’estar, li encenguis la tele i li donguis la llet de l’esmorzar.
I tu, com a bon pare o mare, li vols donar tot. I ho fas.
Després de la tele, el banyes, el vesteixes. I et toca a tu, però el nen entra al lavabo perquè vol una torrada amb mermelada, que té gana. Se la fas mentre portes el cabell humit i la teva única protecció és una tovallola. Et vas a vestir, però el nen necessita anar a fer pipi.
A les onze del matí estàs esgotat. I el nen també. Els dos us dormiu al sofà. Et despertes una hora més tard, donant gràcies a qualsevol ésser superior d’haver aconseguit unes hores de pau.
El nen segueix adormit quatre hores després. Mentrestant, tu has menjat, has planxat, has fregat, has escombrat, has netejat el bany, has fet els llits, has posat la rentadora, has estès la roba neta, has revisat les factures, has vist una pel·lícula dolentíssima per la tele mentre intentaves llegir l’últim llibre d’en Dan Brown...
El nen es desperta a les cinc de la tarda. Li dónes de menjar, els portes de passeig, jugues amb ell...
I un parell d’hores més tard, li dónes de sopar, la llet i el portes a dormir.
I tornem a començar...
La rutina pot ser monòtona i cansina... Però quin pare no faria qualsevol cosa pels seus fills?
De fet, jo ja estava desitjant experimentar-ho amb els meus propis fills... I tenia la intenció de convertir a certa morena en mamà...
Un soroll em va despertar dels meus pensaments. Em vaig donar la volta i vaig veure la Sakura, amb el cabell esvalotat de dormir i amb un llençol enroscat a la seva figura.
“Fa fred...” va ser l’única cosa que va dir abans d’asseure’s al meu costat, recargolant-se amb el cap sobre la meva espatlla.
“Si fa tant de fred per què no et poses un pijama que tapi més i ensenyi menys, o et poses una bata, monstre?”
“No em diguis monstre...” es queixà, seguit d’un badall. “Què fas llevat tant aviat, germanet?”
“No podia dormir...”
“I t’has posat a veure els dibuixos...” va comentar divertida i endormiscada.
“Sí... Estava recordant quan eres un monstre petit i em demanaves que baixés amb tu per veure’ls... Et preferia aleshores...”
“Idiota!” exclamà mentre em pegava al pit.
“Oof! Estigues quieta!”
“Bon dia!”
El meu pare va entrar a la sala amb un somriure. Es va detenir a l’entrada de la cuina i em va mirar amb estranyesa.
“Touya... on s’ha ficat la Tomoyo?”
Un calfred va recórre’m sencer.
"Què?" vaig preguntar innocentment, amb la mirada fixada a la pantalla. Sentia dues mirades que m’acusaven... i es reien.
“Germanet meu, segurament la Tomoyo estava afamada després de tant exercici...” em va mirar amb un somriure diabòlic.
Una riallada que va venir de mon pare em va fer sobresaltar.
“Un altre dia li dius que es quedi... Sempre és benvinguda...” va dir el meu pare abans de marxar cap a la cuina per preparar l’esmorzar. Era el seu torn.
“Si que n’és, de benvinguda... Però, per favor, la pròxima vegada, no feu tant de soroll...” va badallar i va tornar a enroscar-se al meu costat.
----------
Després d’una llarga xerrada amb la meva mare havien quedat moltes coses aclarides. Havien sortit a la llum moltes emociones i pensaments, recriminacions i desitjos.
Havia confessat la meva relació. I això, la meva mare, no s’ho va prendre gaire bé.
“Amb en Touya Kinomoto! Te n’has anat al llit amb en Touya Kinomoto?”
“Sí!”
“Es pot saber què he fet jo per merèixer això?”
“Però de què dimonis parles?”
“Saps què li va fer a la meva cosina aquell... professor? La va destrossar... la va matar!”
“No és cert, mare. L’única cosa que en Fujitaka va fer va ser estimar-la i donar-li els millors anys de la seva vida. Li va donar els seus fills, li va oferir una casa, modesta, però li va donar una llar on viure còmodament...”
“No li va donar res més que mal de caps...”
“Em sorprèn que tú no siguis capaç de veure que la Nadeshiko va ser feliç amb ell... Si jo sóc la meitat de feliç amb en Touya, ja em dono per satisfeta...”
“Ni se t’acudeixi relacionar-te amb aquell...”
“Massa tard. Ja ho he fet.”
“Tomoyo...”
“Tu decideixes, mare. O ho acceptes, o em fas fora de la teva vida. Escull una de les opcions. Però recorda que ja has passat per aquesta situació abans, recorda que saps què és que una família rebutji a un dels seus membres i que el separi de tu per sempre... Recorda que la Nadeshiko va escollir... i va escollir bé. En cas que jo hagi d’elegir entre tu i en Touya... mare, sortiràs perdent.”
“Tomoyo!”
“No! S’ha acabat! Pensa-t’ho bé abans, mare. Si la teva decisió segueix sent la mateixa... me n’aniré de casa.”
----------
La vaig cortejar.
S’ho mereixa.
Sabia que ho passava malament a causa de la seva mare, qui ni tan sols li dirigia la paraula. La Tomoyo deia una vegada i una altra que abandonaria casa seva. Jo sempre li preguntava què faria després. I ella contestava amb un somriure, tot i que els seus ulls amagaven la tristesa que sentia: ‘entraré per la teva finestra i hauràs de soportar dormir amb mi la resta de la teva vida’.
Jo sempre li responia amb un petó i un ‘quan tu vulguis’.
La nostra relació va afermar-se ràpidament. La meva família va acceptar-la encantada, i fins i tot la Sakura deia que s’ho ensumava des de feia un temps. Els meu pare somreia, com si ell també ho hagués sabut.
Sortíem per les nits, anàvem al cinema, sopàvem al seu restaurant preferit, visitàvem el temple Tsukimine o anàvem al Parc del Pingüí a menajr-nos un gelat.
A Tomoeda, els rumors de la nostra relació es van espargir amb rapidesa. Tots els veïns, els nostres coneguts, o els nostres antics companys de l’institut ens felicitaven quan ens veien pel carrer. A la universitat de la Tomoyo també hi havia comentaris de que la jove havia atrapat al famós Kinomoto... (La meva fama havia crescut com l’escuma durant la meva etapa universitària gràcies a l’equip de futbol de la facultata. Encara em coneixen.)
Ens trobàvem al tren moltes tardes. Jo sempre guardava un seient al meu costat amb l’esperança de veure-la entrar al vagó quan paràvem a l’estació de la universitat. I ella sempre em besava, sense importar-li la gent. Em parlava sobre el seu dia, i jo li parlava del meu. Quan arribàvem a Tomoeda agafàvem la moto i anàvem a casa meva, on passàvem les hores fins que l’acompanyava a la seva, malgrat la seva recança. La mare encara no m’aprovava.
Aquell estiu vam fer moltes excursions, ens vam fugar un cap de setmana a Miyajima, un altre ens escapàrem amb els nostres amis a Okinawa una setmana...
La nostra relació era fantàstica.
I un dia em vaig adonar que ja era hora de donar un pas endavant.
Li vaig demanar que es casés amb mi el dia del seu aniversari. Ella va acceptar amb llàgrimes als ulls. L’anell de compromís era senzill, però li va encantar.
Recordo el dia que la seva mare, de mala gana, ens va dir que donava el seu vist-i-plau al nostre prometatge. Mai ens va regalar la seva benedicció. Però allò era millor que res.
Recordo el dia de la boda. La Tomoyo portava un vestit blanc, que s’ajustava a les seves corbes, que tan bé coneixia. Recordo les seves mirades mentre deia els meus vots. Recordo les seves llàgrimes mentre ella deia els seus.
Recordo l’ardor del nostre primer petó com a marit i muller.
Recordo la nit de noces... Semblàvem dos verges...
Recordo la lluna de mel.
La nostra primera casa.
El nostre llit, on us vam concebre a tu i a la teva germana.
Recordo el dia que vam anar a la casa de mobles a comprar un sofà idèntic al que hi ha a la sala d’estar de l’avi. I en ell vam fer noves memòries. I ens passàvem les tardes de diumenge veient pel·lícules de sèrie B. I els caps de setmana, quan encara no havia sortit el sol, ens asséiem amb tu i la teva germana a veure els dibuixos animats. I quan us quedàveu a casa de l’avi o de l’àvia, i la mare i jo jugàvem partides a l’Scrabble que sempre acabàvem en empat i fent l’amor al terra.
Recordo tantes coses bones... Algunes de dolentes... Però totes elles les he passat al costat de la teva mare. I mai hauria volgut passar-les amb una altra dona.
La teva mare és una dona fascinant, Honshu. I només desitjo que un dia coneguis a una dona com ella que et faci feliç. De vegades pensaràs que no te la mereixes, però això és l’amor de veritat. Recorda que segurament ella pensa el mateix de ti: que no et mereix.
Recordo cada dia que he estimat la teva mare.
I recorda que cada dia us he estimat a vosaltres, fills meus.
I recorda que sempre us estimaré.
Touya Kinomoto.
----------
Recordo que en Touya em va estimar amb devoció totes les nostres nits com a marit i muller.
Recordo el dia del nostre primer aniversari. El vam celebrar al sofà de la sala d’estar, un sofà tan semblant al que té l’avi. Sota un cel estelat. Crec que aquella nit et vam concebre, Nadeshiko.
Recordo quan, unes setmanes més tard, li vaig dir al teu pare que estava embarassada. Déu meu, un home es posa insoportable! Però ell s’entregava tant i era tant atent... Ens va cuidar com si fóssim reines, vida.
Recordo el dia que vaig anar a fer-me la primera ecografia. El teu pare va voler venir, i tant. No saps què vam sentir quan vam escoltar l’aleteig del teu cor. Semblava que es volgués desbordar del teu interior.
Recordo les primeres contraccions. Doloroses. Però el teu pare estava al meu costat, agafant-me la mà amb força mentre jo empenyia per que sortissis a la llum.
I recordo les llàgrimes que el teu pare va vessar quan, encara als meus braços, vas agafar el seu dit petit amb la teva diminuta mà. I et va posar nom: ‘Nadeshiko’, com la teva àvia.
I recordo els plors a mitjanit, i les teves primeres riallades, i els teus primers passos, i la primera vegada que vas dir ‘papa’ i ‘mama’.
Recordo a una nena que va entrar, sis anys després, a una habitació d’hospital per conèixer el seu germà petit. I tu li vas posar nom en honor a una de les illes japonenes que havies estudiat feia poc a l’escola. Eres tan intel·ligent, i tan petitona!
Recordo el teu primer nòvio, als setze, i em vas explicar com va ser el teu primer petó...
Recordo el dia que em vas dir que estaves enamorada, als vint-i-un...
Recordo l’anell que portaves al teu dit anul·lar de la mà esquerra... I com brillava aquell diamant... I com, entre plors, ens anunciaves que et casaves...
Recordo tots els dies que vaig viure amb el teu pare, i amb tu, i amb el teu germà.
Recordo tots i cada un dels moments que vam viure junts, embriagats per l’amor.
----------
La Nadeshiko i el Honshu estaven asseguts al sofà de la sala, que tants records guardava per als seus pares.
A les seves mans, cada un tenia una carta.
El primer en alçar la vista del seu paper va ser el Honshu, qui amb un lleu sospir va dir: “He acabat.”
“Jo no...” va contestar la Nadeshiko. Va aixecar la mirada per veure al su germà petit, qui als seus vint-i-quatre anys era la viva imatge del seu pare. Però amb els ulls de la seva mare. Les llàgrimes van inundar els seus ulls, ennuvolant-li la visió. Va sentir la mà del Honshu envoltant la seva.
“No ploris, monstre... No et fa goig.”
“Calla, idiota!”
La pausa que va seguir a l’intercanvi d’insults va calmar la Nadeshiko.
“Vull acabar-la...”
”La llegeixes en veu alta? Si us plau...”
“I tant...”
----------
Recordo un dia en especial.
Feia tres dies que en Touya i jo érem parella.
Estava esperant el tren aquella tarda per tornar a casa. Ara mirava aquell transport amb uns altres ulls: què hauria passat si en Touya i jo no ens haguéssim trobat aquella tarda?
El tren va arribar puntual, i em vaig pujar al vagó i, com sempre, vaig buscar un lloc on asseure’m. Em vaig portar una sorpresa quan vaig veure el teu pare assegut al mateix seient, i el seu maletí, que aquella tarda havia esta a la seva falda, ocupava el seient del costat.
El seu rostre es va il·luminar amb un enorme somriure quan va veure que m’apropava a ell. Va apartar el maletí, de manera que el seient va quedar lliure per a mi. Em vaig seure, vaig llençar les meves coses al terra i el vaig besar, per l’interès de la resta de viatgers.
I vam començar a parlar, com el divendres anterior...
Mai me n’he penedit d’haver-me casat amb el teu pare.
Sé que tu també has escollit bé. El teu marit et fa feliç, et fa resplendir. Et fa millor. I espero molts néts i nétes als quals mimar i cuidar.
He estimat, estimo i estimaré. Per sempre.
I la culpa la va tenir el tren.
Tomoyo Kinomoto.
----------
“Sens dubte les paraules de la mare foren profètiques...” va dir la Nadeshiko entre llàgrimes.
“Ho sé... ho sé...” va sospirar en Honshu. “La culpa la va tenir el tren...”
Des del televisor, els dos germans van poder escoltar les últimes notícies...
“... I per últim, els recordem que avui se celebra el funeral per les víctimes del descarrilament del passat dijous a Tomoeda. L’aparatós accident a l’estació va originar ferides greus a desenes de persones, i un total de set víctimes mortals, entre les quals es trobaven el conegut arquitecte Touya Kinomoto i la seva dona, la dissenyadora Tomoyo Kinomoto, i el fotògraf americà, Richard Pryce. El sepeli tindrà lloc aquesta tarda a les sis al temple Tsukimine, oficiat per...”
Notes de l’autora:
Després de mesos d’espera, a la fi he traduït l’epíleg.
Espero els vostres comentaris.
Petons,
Mery
Editat el 27 de juny de 2008.